20/12/2006
EDITORIAL del Periodico de Catalunya
Un nou far cultural
L'opinió del diari s'expressa als editorials.
El Govern de la Generalitat va aprovar ahir l'avantprojecte del Consell de la Cultura i les Arts de Catalunya, que entrarà al Parlament per segona vegada. La primera, impulsada per Ferran Mascarell, va ser testimonial, amb l'objectiu d'accentuar l'interès de la Conselleria de Cultura en un organisme com el que s'acaba d'engendrar.
Aquest era un antic anhel del món cultural i una promesa electoral que finalment veia la llum. La segona entrada de l'avantprojecte a la Cambra ens parla d'almenys tres punts destacats: la celeritat amb què els nous responsables han recollit la idea; la sensació de continuïtat, encara que es tracti de consellers de diferent signe polític, i la gran probabilitat que aquest Consell de la Cultura i les Arts acabi esdevenint l'encast, del qual estàvem mancats, entre visions diferents de la realitat artística, creativa i intel.lectual del país.
En l'acte d'homenatge a Josep Maria Castellet en el seu 80è aniversari, l'exconseller Joan Rigol va recordar els dies en què va ser ell qui va instaurar el Consell de Cultura, un fòrum inspirat en les idees de Castellet i en el qual es van integrar, cap als anys 80, personalitats tan diferents com Jaime Gil de Biedma o Joan Triadú, per citar-ne només dos. Va ser auspiciat pels que creien, sincerament, que l'única solució per a la cultura era el debat obert des de l'heterogeneïtat, la confrontació d'idees i models en convivència, l'assumpció de la consciència de pertànyer a un país plural i dinàmic.
Va morir aquest Consell i sovint es va caure en el sectarisme o en la compartimentació de les responsabilitats. Més que en cap altre camp, la cultura requereix esforços que s'uneixin, demana una despolitització del dia al dia, una idea de futur que contempli sense apriorismes el panorama canviant que experimenta la creació.
Arriba aquest nou consell, doncs, amb el previsible aval del Parlament, amb el suport del sector, i té al davant un repte cabdal. Més enllà del seu caràcter eminentment consultiu, ha d'aspirar a ser no únicament un cenacle de notables sinó un far que irradiï claror. És a dir, ambició i reflexió. El Consell de la Cultura i les Arts ha d'analitzar el món cultural, promoure la seva projecció exterior, dictaminar consells i recomanacions i, de manera especial, percebre el camí que cal recórrer i avisar sobre els obstacles amb què ens trobarem. En consens, amb unitat.
miércoles, diciembre 20, 2006
martes, diciembre 19, 2006
Acords del Govern 19.12.06 / El Consell de la Cultura i de les Arts
19-12-06 ::: 15:01h. Oficina de Comunicació del Govern
El Consell de la Cultura i de les Arts integrarà els creadors en el nou model de gestió cultural
• El futur Consell de la Cultura i les Arts col·laborarà en la definició de la política cultural del Govern i donarà pas a un model de gestió cultural amb més participació per part dels creadors
• El nou organisme constitueix una fita històrica fruit d’un llarg procés de debat i consens amb el sector cultural català
El Govern ha aprovat l’Avantprojecte de llei del Consell de la Cultura i les Arts de Catalunya, l’organisme que col·laborarà en la definició de la política cultural de l’Executiu i donarà pas a un model de gestió cultural amb més participació per part dels creadors. Aquest nou ens, representatiu del gran pacte cultural, és una fita històrica fruit d’un llarg procés de debat i consens amb el sector cultural català.
El Consell de la Cultura i de les Arts decidirà la destinació dels fons que el Govern reserva a la promoció i foment de la creació artística i cultural, participarà en la definició de les línies estratègiques i els objectius nacionals culturals i concedirà els Premis Nacionals de Cultura de la Generalitat.
A més, el Consell treballarà per afavorir el diàleg amb els sectors culturals i establirà vincles amb els òrgans assessors i de participació sectorial del Departament de Cultura. També elaborarà l’informe anual sobre l’estat de la cultura catalana, informarà el Govern sobre l’ensenyament de les professions vinculades a la cultura i, preceptivament, sobre els avantprojectes de llei que incideixin en política cultural o artística i sobre el nomenament dels responsables dels equipaments culturals que correspongui al Govern.
El Parlament nomenarà els membres directius del Consell
Els catorze membres que integraran el Plenari del Consell de la Cultura i de les Arts seran proposats pel president de la Generalitat i nomenats pel Parlament de Catalunya. El Plenari, l’òrgan superior del Consell amb les màximes facultats de direcció de les seves activitats, estarà format per persones amb experiència i reconegut prestigi en l’àmbit cultural, que els representants dels sectors culturals hauran tingut la possibilitat de proposar.
El president o presidenta del Consell, que també ho serà del Plenari, serà nomenat pel president de la Generalitat. El Consell també tindrà una Vicepresidència, escollida pel Plenari d’entre els seus membres, una Direcció del Consell, nomenada pel Govern, i una Comissió d’Ajuts, l’òrgan col·legiat encarregat de decidir la concessió dels ajuts del Consell.
El nou organisme s’adscriu al Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació amb el qual establirà relació a través del contracte programa, que inclourà els objectius anuals, la previsió de resultats i els instruments de seguiment de la seva activitat. El Consell es dotarà anualment d’un Fons de promoció i foment a la creació artística i cultural, atribuït pel Govern a través del pressupost del propi Departament.
El Consell de la Cultura i de les Arts integrarà els creadors en el nou model de gestió cultural
• El futur Consell de la Cultura i les Arts col·laborarà en la definició de la política cultural del Govern i donarà pas a un model de gestió cultural amb més participació per part dels creadors
• El nou organisme constitueix una fita històrica fruit d’un llarg procés de debat i consens amb el sector cultural català
El Govern ha aprovat l’Avantprojecte de llei del Consell de la Cultura i les Arts de Catalunya, l’organisme que col·laborarà en la definició de la política cultural de l’Executiu i donarà pas a un model de gestió cultural amb més participació per part dels creadors. Aquest nou ens, representatiu del gran pacte cultural, és una fita històrica fruit d’un llarg procés de debat i consens amb el sector cultural català.
El Consell de la Cultura i de les Arts decidirà la destinació dels fons que el Govern reserva a la promoció i foment de la creació artística i cultural, participarà en la definició de les línies estratègiques i els objectius nacionals culturals i concedirà els Premis Nacionals de Cultura de la Generalitat.
A més, el Consell treballarà per afavorir el diàleg amb els sectors culturals i establirà vincles amb els òrgans assessors i de participació sectorial del Departament de Cultura. També elaborarà l’informe anual sobre l’estat de la cultura catalana, informarà el Govern sobre l’ensenyament de les professions vinculades a la cultura i, preceptivament, sobre els avantprojectes de llei que incideixin en política cultural o artística i sobre el nomenament dels responsables dels equipaments culturals que correspongui al Govern.
El Parlament nomenarà els membres directius del Consell
Els catorze membres que integraran el Plenari del Consell de la Cultura i de les Arts seran proposats pel president de la Generalitat i nomenats pel Parlament de Catalunya. El Plenari, l’òrgan superior del Consell amb les màximes facultats de direcció de les seves activitats, estarà format per persones amb experiència i reconegut prestigi en l’àmbit cultural, que els representants dels sectors culturals hauran tingut la possibilitat de proposar.
El president o presidenta del Consell, que també ho serà del Plenari, serà nomenat pel president de la Generalitat. El Consell també tindrà una Vicepresidència, escollida pel Plenari d’entre els seus membres, una Direcció del Consell, nomenada pel Govern, i una Comissió d’Ajuts, l’òrgan col·legiat encarregat de decidir la concessió dels ajuts del Consell.
El nou organisme s’adscriu al Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació amb el qual establirà relació a través del contracte programa, que inclourà els objectius anuals, la previsió de resultats i els instruments de seguiment de la seva activitat. El Consell es dotarà anualment d’un Fons de promoció i foment a la creació artística i cultural, atribuït pel Govern a través del pressupost del propi Departament.
miércoles, octubre 25, 2006
La cultura en campanya
AVUI, 24/10/06
La cultura en campanya
Claret Serrahima
Òscar Guayabero
Som un país estrany pel que fa a cultura, potser perquè en aquell gran impàs de 40 anys de dictadura la cultura es va fer des de la societat civil, fins i tot en la clandestinitat. Amb la reaparició de les institucions democràtiques, aquestes van anar agafant unes competències que, tret del folklore fet a més glòria de l'imperi, havien estat portades per la xarxa ciutadana del país. Potser és per això que els polítics sembla que en desconfiïn, i fan bé: un sector que ha estat capaç d'autogestionar-se durant tant de temps no es fàcil de controlar, malgrat les subvencions. Però durant els quinze dies de campanya els polítics busquen la foto amb les forces vives de la cultura. Tots els grups organitzen tota mena de trobades. Així que ara que els tenim oberts d'orelles, potser és un bon moment per recordar-los com veiem nosaltres el futur cultural del país i quines necessitats creiem que son prioritàries. Aquestes són algunes de les nostres propostes. Us animem perquè els feu arribar les vostres.
La idea del polític que fa cultura és perillosa, perquè ens apropa al model de cultura-propaganda, que entén la cultura com un canal per educar la població. Els càrrecs públics han de posar les eines -recursos, espais, lleis, etc.- perquè la societat faci cultura. Òbviament, cal treballar per compensar diferències o omplir forats que, inevitablement, la societat genera.
La desvinculació de la cultura i l'educació no té sentit. S'ha desactivat el poder revolucionari de la universitat, potser perquè els actuals polítics en saben el potencial, ja que ells s'hi van formar. Hem convertit la universitat en centres de capacitació laboral que han perdut el valor de formar persones. Alhora, la contemporaneïtat no serà entesa per la societat fins que no s'ensenyi a les escoles.
És important l'accés a la cultura. De fet, és el més important per aconseguir que sigui una eina de cohesió social. La cultura és progressista per naturalesa. O sigui que o la cultura és social o no és cultura. Tanmateix, la cultura no és oci. L'intent de desactivar el paper transgressor i reivindicatiu de les arts les converteix en espectacle. Està molt bé que cada petit poble tingui el seu museu, però quan aquests son només parcs temàtics (del bolet, del càntir, del gripau blau...) a dins no s'hi fa cultura, sinó teràpia ocupacional.
La balança entre espais d'exhibició i producció està molt esbiaixada cap als primers. Gran part dels pressupostos es dediquen a museus, centres culturals, gestió cultural, etc. La cultura del futur no es fa als museus, es fa als tallers. Caldria una llei de protecció i promoció d'espais de producció.
La llengua no pot ser l'únic valor de singularitat cultural d'un país. Les picabaralles sobre llengua i país són molt lluny dels veritables protagonistes. Això no és cultura, és dinàmica parlamentària.
La cultura en campanya
Claret Serrahima
Òscar Guayabero
Som un país estrany pel que fa a cultura, potser perquè en aquell gran impàs de 40 anys de dictadura la cultura es va fer des de la societat civil, fins i tot en la clandestinitat. Amb la reaparició de les institucions democràtiques, aquestes van anar agafant unes competències que, tret del folklore fet a més glòria de l'imperi, havien estat portades per la xarxa ciutadana del país. Potser és per això que els polítics sembla que en desconfiïn, i fan bé: un sector que ha estat capaç d'autogestionar-se durant tant de temps no es fàcil de controlar, malgrat les subvencions. Però durant els quinze dies de campanya els polítics busquen la foto amb les forces vives de la cultura. Tots els grups organitzen tota mena de trobades. Així que ara que els tenim oberts d'orelles, potser és un bon moment per recordar-los com veiem nosaltres el futur cultural del país i quines necessitats creiem que son prioritàries. Aquestes són algunes de les nostres propostes. Us animem perquè els feu arribar les vostres.
La idea del polític que fa cultura és perillosa, perquè ens apropa al model de cultura-propaganda, que entén la cultura com un canal per educar la població. Els càrrecs públics han de posar les eines -recursos, espais, lleis, etc.- perquè la societat faci cultura. Òbviament, cal treballar per compensar diferències o omplir forats que, inevitablement, la societat genera.
La desvinculació de la cultura i l'educació no té sentit. S'ha desactivat el poder revolucionari de la universitat, potser perquè els actuals polítics en saben el potencial, ja que ells s'hi van formar. Hem convertit la universitat en centres de capacitació laboral que han perdut el valor de formar persones. Alhora, la contemporaneïtat no serà entesa per la societat fins que no s'ensenyi a les escoles.
És important l'accés a la cultura. De fet, és el més important per aconseguir que sigui una eina de cohesió social. La cultura és progressista per naturalesa. O sigui que o la cultura és social o no és cultura. Tanmateix, la cultura no és oci. L'intent de desactivar el paper transgressor i reivindicatiu de les arts les converteix en espectacle. Està molt bé que cada petit poble tingui el seu museu, però quan aquests son només parcs temàtics (del bolet, del càntir, del gripau blau...) a dins no s'hi fa cultura, sinó teràpia ocupacional.
La balança entre espais d'exhibició i producció està molt esbiaixada cap als primers. Gran part dels pressupostos es dediquen a museus, centres culturals, gestió cultural, etc. La cultura del futur no es fa als museus, es fa als tallers. Caldria una llei de protecció i promoció d'espais de producció.
La llengua no pot ser l'únic valor de singularitat cultural d'un país. Les picabaralles sobre llengua i país són molt lluny dels veritables protagonistes. Això no és cultura, és dinàmica parlamentària.
lunes, agosto 21, 2006
Temporada de canvis?
Temporada de canvis
Juan Carlos Olivares
La temporada teatral que estrenarem d'aquí a poques setmanes presenta molts més al·licients dels esperats fa només uns mesos. L'expectativa és inevitable davant el risc d'arribades i sortides de noms propis importants de la gestió teatral. Marxa Domènec Reixach del Teatre Nacional (TNC) i hi entra Sergi Belbel; emigra a Frankfurt Borja Sitjà i immigra l'argentí Ricardo Szwarcer per internacionalitzar el Festival Grec de Barcelona. Francesc Casadesús gairebé és un nouvingut al capdavant del Mercat de les Flors i aterra Javier Daulte com a director artístic del Teatre Villarroel. I s'esperen canvis d'importància al Palau Marc i, possiblement, a la Virreina. Entrem també en temporada de flux i reflux electoral. "Temporada d'ànecs", que diria Bugs Bunny.
Si la repetició és un mèrit, tres són els noms que destaquen en la cartellera del 2006-07. Xavier Albertí es repartirà entre el Teatre Romea i el Lliure. En el primer dirigeix i protagonitza Tennessee, en la línia dels seus exquisits homenatges personals; en el segon es permet una versió lliure d'El dúo de la Africana, que en desconstrueix un altre cop la lírica. Gairebé fidel a la seva sala serà Àlex Rigola, que presentarà dos muntatges al Lliure (European House i Largo viaje hacia la noche d'Eugene O'Neill). La seva relliscada serà el seu alguns cops ajornat debut al Gran Teatre del Liceu amb una nova producció de L'holandès errant de Wagner. I Joan Ollé provarà al Romea la seva versió escènica de Soldados de Salamina i un nou espectacle en el regne de taifa de l'Espai Lliure. Sergi Belbel s'endu la mà d'aquesta partida de repetidors. Tres cops es veurà escrit el seu nom a la cartellera, com a autor de Mòbil al Lliure (direcció de Lluís Pasqual) i com a director al TNC (a Pòlvora de Guimerà) i al Teatre Romea (Carnaval de Galceran).
Però més important que els noms propis -tots ells clàssics contemporanis del teatre barceloní- són els corrents que s'intueixen en aquesta nova temporada. Descobrirem el parany: sense alguns dels noms propis seria impossible conduir el teatre català per nous rumbs. Sense Javier Daulte al capdavant del Villarroel, per exemple. Una altra tendència és la fundació de companyies estables a la troica de teatres que marquen la pauta. No les volien, les veus crítiques, quan hi havia Flotats, però Nacional, Lliure i Romea han treballat en silenci un cercle estable d'artistes, encara que ara en diguin "companyia habitual".
Una manera clara d'establir una identitat diferenciada, una personalitat pròpia que respongui a un estil i a un concepte de treball. Aquest és el camí que s'intueix en la proposta de Belbel per al TNC, de Daulte al Villarroel i de Bieito al Romea, malgrat que al carrer Hospital encara no s'hagi tancat el procés de depuració i encara inclogui muntatges com Carnaval o Visitando a Mr. Green, més adequats per omplir un dia la programació del renovat Teatre Goya.
Juan Carlos Olivares
La temporada teatral que estrenarem d'aquí a poques setmanes presenta molts més al·licients dels esperats fa només uns mesos. L'expectativa és inevitable davant el risc d'arribades i sortides de noms propis importants de la gestió teatral. Marxa Domènec Reixach del Teatre Nacional (TNC) i hi entra Sergi Belbel; emigra a Frankfurt Borja Sitjà i immigra l'argentí Ricardo Szwarcer per internacionalitzar el Festival Grec de Barcelona. Francesc Casadesús gairebé és un nouvingut al capdavant del Mercat de les Flors i aterra Javier Daulte com a director artístic del Teatre Villarroel. I s'esperen canvis d'importància al Palau Marc i, possiblement, a la Virreina. Entrem també en temporada de flux i reflux electoral. "Temporada d'ànecs", que diria Bugs Bunny.
Si la repetició és un mèrit, tres són els noms que destaquen en la cartellera del 2006-07. Xavier Albertí es repartirà entre el Teatre Romea i el Lliure. En el primer dirigeix i protagonitza Tennessee, en la línia dels seus exquisits homenatges personals; en el segon es permet una versió lliure d'El dúo de la Africana, que en desconstrueix un altre cop la lírica. Gairebé fidel a la seva sala serà Àlex Rigola, que presentarà dos muntatges al Lliure (European House i Largo viaje hacia la noche d'Eugene O'Neill). La seva relliscada serà el seu alguns cops ajornat debut al Gran Teatre del Liceu amb una nova producció de L'holandès errant de Wagner. I Joan Ollé provarà al Romea la seva versió escènica de Soldados de Salamina i un nou espectacle en el regne de taifa de l'Espai Lliure. Sergi Belbel s'endu la mà d'aquesta partida de repetidors. Tres cops es veurà escrit el seu nom a la cartellera, com a autor de Mòbil al Lliure (direcció de Lluís Pasqual) i com a director al TNC (a Pòlvora de Guimerà) i al Teatre Romea (Carnaval de Galceran).
Però més important que els noms propis -tots ells clàssics contemporanis del teatre barceloní- són els corrents que s'intueixen en aquesta nova temporada. Descobrirem el parany: sense alguns dels noms propis seria impossible conduir el teatre català per nous rumbs. Sense Javier Daulte al capdavant del Villarroel, per exemple. Una altra tendència és la fundació de companyies estables a la troica de teatres que marquen la pauta. No les volien, les veus crítiques, quan hi havia Flotats, però Nacional, Lliure i Romea han treballat en silenci un cercle estable d'artistes, encara que ara en diguin "companyia habitual".
Una manera clara d'establir una identitat diferenciada, una personalitat pròpia que respongui a un estil i a un concepte de treball. Aquest és el camí que s'intueix en la proposta de Belbel per al TNC, de Daulte al Villarroel i de Bieito al Romea, malgrat que al carrer Hospital encara no s'hagi tancat el procés de depuració i encara inclogui muntatges com Carnaval o Visitando a Mr. Green, més adequats per omplir un dia la programació del renovat Teatre Goya.
viernes, mayo 26, 2006
Cultura, partits i Plataforma negocien la Llei del CCAC
Des del passat 10 de març –dies després de la publicació del darrer comunicat de la Plataforma de la Cultura per a un Consell de les Arts, arran de la crisi en la direcció de l’Institut Ramon Llull- s’han produït diverses trobades entre els representants de la Plataforma, el Departament de Cultura i els partits polítics (PSC i IC-V) per negociar el contingut del projecte de Llei del Consell de la Cultura i de les Arts de Catalunya.
L’actual projecte de Llei del CCAC, que va ser lliurat a la Plataforma en aquella data, ha estat pactat entre el Departament de Cultura i els grups parlamentaris que donen suport al govern de la Generalitat. Recull aspectes substancials del document del comissionat Bricall però fa –segons la Plataforma- una lectura restrictiva de les competències executives i estableix diverses mesures i mecanismes de control o tutela del Departament de Cultura.
En el marc d’aquestes trobades –que la Plataforma ampliarà a ERC i als altres dos grups parlamentaris (CiU i PPC)- els representants de la Plataforma han plantejat diverses propostes amb l’objectiu d’arribar a un acord que permeti el lliurament d’un projecte de Llei del CCAC al Parlament de Catalunya consensuat entre el govern de la Generalitat, grups parlamentaris i societat civil.
Les principals modificacions defensades per la Plataforma són.
1. L’ampliació de les competències executives del CCAC a totes les subvencions (a creadors, entitats i corporacions municipals) relatives a la promoció, el foment i la projecció internacional de la creació artística i cultural.
2. Suprimir les mesures de control i tutela del CCAC per part del Departament de Cultura i assegurar la necessària coordinació entre els dos organismes.
3. Acordar un sistema d’elecció dels catorze membres del Plenari del CCAC que asseguri la participació activa del teixit cultural
Transcorregut un any de la presentació del “Document propositiu per a l’establiment del Consell de la Cultura i de les Arts”, per part del comissionat Josep Maria Bricall, i quan semblava que el procés de redacció i tràmit parlamentari de la Llei del CCAC sofria constants ajornaments, l’actual procés de contactes –que s’han mantingut en un clima molt receptiu- està obrint vies a un ampli consens sobre la llei cultural de més transcendència d’aquesta legislatura.
Barcelona, 23 de març de 2006
L’actual projecte de Llei del CCAC, que va ser lliurat a la Plataforma en aquella data, ha estat pactat entre el Departament de Cultura i els grups parlamentaris que donen suport al govern de la Generalitat. Recull aspectes substancials del document del comissionat Bricall però fa –segons la Plataforma- una lectura restrictiva de les competències executives i estableix diverses mesures i mecanismes de control o tutela del Departament de Cultura.
En el marc d’aquestes trobades –que la Plataforma ampliarà a ERC i als altres dos grups parlamentaris (CiU i PPC)- els representants de la Plataforma han plantejat diverses propostes amb l’objectiu d’arribar a un acord que permeti el lliurament d’un projecte de Llei del CCAC al Parlament de Catalunya consensuat entre el govern de la Generalitat, grups parlamentaris i societat civil.
Les principals modificacions defensades per la Plataforma són.
1. L’ampliació de les competències executives del CCAC a totes les subvencions (a creadors, entitats i corporacions municipals) relatives a la promoció, el foment i la projecció internacional de la creació artística i cultural.
2. Suprimir les mesures de control i tutela del CCAC per part del Departament de Cultura i assegurar la necessària coordinació entre els dos organismes.
3. Acordar un sistema d’elecció dels catorze membres del Plenari del CCAC que asseguri la participació activa del teixit cultural
Transcorregut un any de la presentació del “Document propositiu per a l’establiment del Consell de la Cultura i de les Arts”, per part del comissionat Josep Maria Bricall, i quan semblava que el procés de redacció i tràmit parlamentari de la Llei del CCAC sofria constants ajornaments, l’actual procés de contactes –que s’han mantingut en un clima molt receptiu- està obrint vies a un ampli consens sobre la llei cultural de més transcendència d’aquesta legislatura.
Barcelona, 23 de març de 2006
miércoles, mayo 10, 2006
L'ombra de Jack Lang
AVUI
9/5/06
Claret Serrahima, Òscar Guayabero
Si el govern no canvia de color abans que s'hagi assegut a la cadira, tot indica que Ferran Mascarell hauria de ser el millor conseller de Cultura dels darrers anys. No cal estendre'ns en aquest aspecte, coneguda és la seva experiència al front de l'Icub, entitat que va crear ell mateix, i la seva connexió amb gran part del sector de la cultura. Tanmateix, i precisament per la seva coneguda capacitat, ens preguntem, més enllà del que ja sabem que farà bé, què ens podem esperar del seu mandat? ¿Entrem a l'era FM i per tant, com en la ràdio, les ones arribaran millor a tots els receptors?
Estem en un punt d'inflexió i encara que ningú no l'hi demani, des del govern, FM haurà de treballar en aquest entorn de canvi. Per un costat, la Plataforma del Consell de les Arts i molts creadors hem apostat per un model cultural anglosaxó. A Anglaterra l'Estat posa els espais i part dels diners i és la societat civil la que organitza i crea bona part de l'activitat cultural. Existeix allò que en diuen arms length, es tracta de mantenir una distància entre la política i la cultura. El perill és la privatització cultural i el desarrelament de la cultura com a motor social és present. Les lluites sectorials podrien portar-nos a un escenari esperpèntic d'enfrontament entre creadors. ¿Estem prou madurs per assumir el repte de la cultura?
Cal donar suport a la dansa, va afirmar FM amb vehemència. Què deu tenir aquest càrrec que tothom vol salvar la dansa i acaben salvant els ballarins? Sembla que el model paternalista francès ha estat l'escollit. Un model cultural on l'Estat és el màxim impulsor, productor i difusor de cultura. Aquí on l'excepció cultural és una realitat però alhora és una arma de confrontació política, el treball de Jack Lang com a creador del concepte d'excepció cultural pot ser una temptació. Tot sovint, però, als nostres polítics els accents tancats no els deixen veure el significat de la frase. S'ha fet de l'excepció cultura i avui tenim una cultura en estat d'excepció.
En cada model tenim perills i avantatges, probablement en FM diria que hem d'extreure el millor de cadascun d'ells. No és gens clar que es puguin combinar, ja sabem que sovint les solucions de consens són també les més grises. Aquest és el màxim repte del nou conseller, escollir un model de gestió i fer-nos entendre que és el millor.
En tot cas, la feina a fer és de grans dimensions, al marge de la Fira de Frankfurt. Crear un Arts Council adequat al país, però amb força i atribucions rellevants, serà un pas de gegant, ja que el model que l'exconsellera Caterina Mieras deixa sobre la taula es queda curt en molts temes i no compta amb el suport del sector. És urgent crear complicitats amb les conselleries d'Educació i Benestar Social, perquè la nostra cultura corre un perill, endèmic, de quedar-se sense emissors però fins i tot, i això seria encara més greu, de quedar-se sense receptors.
9/5/06
Claret Serrahima, Òscar Guayabero
Si el govern no canvia de color abans que s'hagi assegut a la cadira, tot indica que Ferran Mascarell hauria de ser el millor conseller de Cultura dels darrers anys. No cal estendre'ns en aquest aspecte, coneguda és la seva experiència al front de l'Icub, entitat que va crear ell mateix, i la seva connexió amb gran part del sector de la cultura. Tanmateix, i precisament per la seva coneguda capacitat, ens preguntem, més enllà del que ja sabem que farà bé, què ens podem esperar del seu mandat? ¿Entrem a l'era FM i per tant, com en la ràdio, les ones arribaran millor a tots els receptors?
Estem en un punt d'inflexió i encara que ningú no l'hi demani, des del govern, FM haurà de treballar en aquest entorn de canvi. Per un costat, la Plataforma del Consell de les Arts i molts creadors hem apostat per un model cultural anglosaxó. A Anglaterra l'Estat posa els espais i part dels diners i és la societat civil la que organitza i crea bona part de l'activitat cultural. Existeix allò que en diuen arms length, es tracta de mantenir una distància entre la política i la cultura. El perill és la privatització cultural i el desarrelament de la cultura com a motor social és present. Les lluites sectorials podrien portar-nos a un escenari esperpèntic d'enfrontament entre creadors. ¿Estem prou madurs per assumir el repte de la cultura?
Cal donar suport a la dansa, va afirmar FM amb vehemència. Què deu tenir aquest càrrec que tothom vol salvar la dansa i acaben salvant els ballarins? Sembla que el model paternalista francès ha estat l'escollit. Un model cultural on l'Estat és el màxim impulsor, productor i difusor de cultura. Aquí on l'excepció cultural és una realitat però alhora és una arma de confrontació política, el treball de Jack Lang com a creador del concepte d'excepció cultural pot ser una temptació. Tot sovint, però, als nostres polítics els accents tancats no els deixen veure el significat de la frase. S'ha fet de l'excepció cultura i avui tenim una cultura en estat d'excepció.
En cada model tenim perills i avantatges, probablement en FM diria que hem d'extreure el millor de cadascun d'ells. No és gens clar que es puguin combinar, ja sabem que sovint les solucions de consens són també les més grises. Aquest és el màxim repte del nou conseller, escollir un model de gestió i fer-nos entendre que és el millor.
En tot cas, la feina a fer és de grans dimensions, al marge de la Fira de Frankfurt. Crear un Arts Council adequat al país, però amb força i atribucions rellevants, serà un pas de gegant, ja que el model que l'exconsellera Caterina Mieras deixa sobre la taula es queda curt en molts temes i no compta amb el suport del sector. És urgent crear complicitats amb les conselleries d'Educació i Benestar Social, perquè la nostra cultura corre un perill, endèmic, de quedar-se sense emissors però fins i tot, i això seria encara més greu, de quedar-se sense receptors.
Article de Ferran Mascarell al butlletí de l'Associació de Professionals de la Gestió Cultural de Catalunya.
Nova etapa per a la cultura catalana.
En un article d’urgència, i a pocs dies de començar, avanço unes primeres reflexions. M’embarco, amb l’equip que m’acompanya, en aquesta etapa tenint en compte cinc criteris, cinc línies bàsiques. Per començar, és fonamental afrontar el període immediat amb ambició alta, és fonamental que la cultura catalana aspiri a més: a més dins del nostre territori, a més dins el conjunt d’Espanya i del món.
Una altra prioritat és la internacionalització, però no la de la cultura catalana com a ens abstracte sinó de la cultura real i viva. En aquest sentit, no partim de zero, els nostres creadors ja tenen certa presència i reputació a països estrangers, però ara és necessari i urgent potenciar aquella presència i desplegar la projecció internacional de la cultura catalana.
El pacte és una estratègia catalana des de fa segles i el pacte serà una de les nostres eines principals. Si volem construir una xarxa cultural forta, és imprescindible travar una sòlida cooperació amb els ajuntaments (s’ha d’actuar al territori a través dels ajuntaments), amb els creadors (per neutralitzar la paradoxa d’una estructura feble però amb una capacitat creativa notable) i amb les empreses (les indústries culturals són un puntal de l’activitat del país). Cooperació i connectivitat, doncs, entre els múltiples agents productors de cultura.
Una quarta prioritat és donar més entitat a la dimensió social de la cultura: la cultura és, per definició, un fet convivencial i no pot, per tant, ser aliena als canvis que experimenta la societat. Molts aspectes de la realitat catalana –de fet de la realitat global- han canviat molt en poc temps. Catalunya ja és un país pluricultural, resultat no només de la immigració sinó també de l’omnipresència de les tecnologies de la comunicació, d’una major població de gent gran -més activa i amb temps per la cultura-, o de les noves inquietuds i vehicles d’expressió dels joves. Tenint en compte aquestes noves diversitats i la velocitat del canvi, és clar que hem d’estar clarament compromesos des de la cultura en el projecte de construcció cívica.
Per desplegar aquestes prioritats, una bona gestió serà factor clau del nostre projecte, per tant, la cinquena línia que vull destacar és l’eficiència. L’administració pública ha de ser eficient i compacta en l’articulació de les polítiques cultures, amb capacitat d’anticipació, àgil en les formes de gestió, amb la qualitat i l’excel·lència com a objectiu. A més a més, és indispensable que tot el sector de la cultura —creadors, empreses, gestors, el món associatiu—sigui activament partícip en el procés de pensar, connectar, animar i fer, per afrontar els molts reptes que tenim per davant: la consolidació de la centralitat de la cultura en les polítiques públiques, l’adaptació a la diversitat cultural, l’enfortiment de l’estructura de xarxa del sector cultural, la potencialitat econòmica de la cultura i l’accessibilitat a la cultura.
Gestionar eficaçment tot plegat requerirà una afinada complicitat dels gestors culturals. Celebrem les aportacions i la feina que Associacions com la vostra suposen en termes de professionalitat, experiència i dedicació i em consta que hi trobarem uns aliats per enfortir la cultura del país.
FERRAN MASCARELL
En un article d’urgència, i a pocs dies de començar, avanço unes primeres reflexions. M’embarco, amb l’equip que m’acompanya, en aquesta etapa tenint en compte cinc criteris, cinc línies bàsiques. Per començar, és fonamental afrontar el període immediat amb ambició alta, és fonamental que la cultura catalana aspiri a més: a més dins del nostre territori, a més dins el conjunt d’Espanya i del món.
Una altra prioritat és la internacionalització, però no la de la cultura catalana com a ens abstracte sinó de la cultura real i viva. En aquest sentit, no partim de zero, els nostres creadors ja tenen certa presència i reputació a països estrangers, però ara és necessari i urgent potenciar aquella presència i desplegar la projecció internacional de la cultura catalana.
El pacte és una estratègia catalana des de fa segles i el pacte serà una de les nostres eines principals. Si volem construir una xarxa cultural forta, és imprescindible travar una sòlida cooperació amb els ajuntaments (s’ha d’actuar al territori a través dels ajuntaments), amb els creadors (per neutralitzar la paradoxa d’una estructura feble però amb una capacitat creativa notable) i amb les empreses (les indústries culturals són un puntal de l’activitat del país). Cooperació i connectivitat, doncs, entre els múltiples agents productors de cultura.
Una quarta prioritat és donar més entitat a la dimensió social de la cultura: la cultura és, per definició, un fet convivencial i no pot, per tant, ser aliena als canvis que experimenta la societat. Molts aspectes de la realitat catalana –de fet de la realitat global- han canviat molt en poc temps. Catalunya ja és un país pluricultural, resultat no només de la immigració sinó també de l’omnipresència de les tecnologies de la comunicació, d’una major població de gent gran -més activa i amb temps per la cultura-, o de les noves inquietuds i vehicles d’expressió dels joves. Tenint en compte aquestes noves diversitats i la velocitat del canvi, és clar que hem d’estar clarament compromesos des de la cultura en el projecte de construcció cívica.
Per desplegar aquestes prioritats, una bona gestió serà factor clau del nostre projecte, per tant, la cinquena línia que vull destacar és l’eficiència. L’administració pública ha de ser eficient i compacta en l’articulació de les polítiques cultures, amb capacitat d’anticipació, àgil en les formes de gestió, amb la qualitat i l’excel·lència com a objectiu. A més a més, és indispensable que tot el sector de la cultura —creadors, empreses, gestors, el món associatiu—sigui activament partícip en el procés de pensar, connectar, animar i fer, per afrontar els molts reptes que tenim per davant: la consolidació de la centralitat de la cultura en les polítiques públiques, l’adaptació a la diversitat cultural, l’enfortiment de l’estructura de xarxa del sector cultural, la potencialitat econòmica de la cultura i l’accessibilitat a la cultura.
Gestionar eficaçment tot plegat requerirà una afinada complicitat dels gestors culturals. Celebrem les aportacions i la feina que Associacions com la vostra suposen en termes de professionalitat, experiència i dedicació i em consta que hi trobarem uns aliats per enfortir la cultura del país.
FERRAN MASCARELL
viernes, marzo 31, 2006
El triángulo y su eco
El triángulo y su eco
FREDERIC AMAT
EL PAÍS - 20-03-2006
Hubo un tiempo en el cual, detrás del telón de sus montañas, Cataluña era
reconocida por el eco de su cultura en el escenario internacional.
Esta irradiación de la identidad colectiva catalana se debió a la intensidad
creativa de unos pocos astros que fuera de toda cobertura institucional y de
la tutela de una política cultural, consiguieron la recepción y admiración
de sus obras dando a conocer, a través de su arte, el contorno de Cataluña.
Uno de sus poetas, J. V. Foix, visualizó este contorno con un caligrama que
representa, bajo el título de Poema de Catalunya, la figura geométrica y
emblemática de un triángulo en el que escribió sobre cada uno de sus lados
la leyenda: "Mar Mediterrani". Un pequeño país ensimismado en la larga
historia de su identidad y simultáneamente, abierto al mar por los tres
costados en un permanente anhelo de cruzar sus límites.
Triángulo adentro, en años desolados por la dictadura franquista, la cultura
catalana sobrevivía desde la resistencia de una sociedad civil que generó un
sorprendente caudal de iniciativas culturales y una memorable aventura
editorial tanto en lengua castellana como en catalán. Muchos almanaques más
tarde llegó la muerte del dictador, que abrió los postigos a la transición
democrática y al poco tiempo se reinstauraba el Gobierno de la Generalitat
de Cataluña, posteriormente presidido por un partido, reelegido una y otra
vez, que se manifestó desde su inicio como salvaguarda de reafirmación
nacional. En boca de su presidente declaran que ya no es tiempo de la
cultura como resistencia, sino de la política del "hecho diferencial
catalán". El baluarte de su política cultural: la lengua catalana.
En lugar de recuperar los valores vitales objetivos de una cultura como
tránsito de cohesión y comunicación, se estableció un flujo circunvalatorio
endógeno conducido por un pensamiento único y fiel a su propio espejo. Se
ignoró toda actitud crítica, cuando ésta es la vía acertada que nos
posibilita interpretar o intervenir en el nuevo orden del mundo para ser
verdaderos ciudadanos responsables de nuestra evolución, es decir, de
nuestra cultura.
Casi un cuarto de siglo más tarde, cuando aquellos jóvenes de la transición
aterrizábamos en la cincuentena, se consolidó en Cataluña una nueva escena
política sostenida por un trípode de partidos de izquierda que ofrecía las
condiciones, o así creímos, de un ensanchamiento de orientaciones, otras
formas de hacer política y gestionar la cultura en su diversidad y múltiples
artes. Había llegado el momento de repensar el binomio político-cultural en
Cataluña, asumiendo riesgos y contradicciones, dejando a un lado la retórica
de un complaciente y ritualizado discurso oficial, que se olvida de que las
cosas se pueden hacer de otra manera y de que es necesaria otra lógica de la
cultura. Unos nuevos puntos de vista alejados de un extenuado modelo de
dominio protector, de esquemas arcaizantes, y programador de la cultura
según su sueño político homologado.
Ante la negligencia de responsabilidades, falta de ambición y recursos en el
ámbito de la cultura en anteriores legislaturas, la Asociación de Artistas
Visuales de Cataluña, entre otras entidades culturales, trabajó desde su
ejecutiva por definir un proyecto de un organismo autónomo, que no autista,
como gestor y catalizador de la cultura con competencias decisorias. Unas
nuevas siglas en la cartografía de la cultura catalana: CCAC -Consejo de la
Cultura y de las Artes de Cataluña-. Los tres partidos de la izquierda que
configuran el presente Gobierno catalán se comprometieron desde sus
programas electorales, y en el posterior Pacto del Tinell, a dar prioridad y
llevar a cabo el proyecto del CCAC, como instrumento para garantizar la
participación y la autonomía del mundo de la cultura, con unas reglas de
juego rigurosas y transparentes.
La confianza debe ser recíproca y nadie ha de creer que el compromiso
público adquirido por el actual Gobierno de Cataluña sea un brindis al sol.
Hay que decir que el proyecto del CCAC no es la quimera de unos pocos. Hace
tres años que se constituyó una Plataforma para un Consejo de las Artes en
Cataluña, que está integrada por una veintena de entidades y asociaciones
que agrupan a miles de creadores y otras tantas empresas culturales. Meses
mas tarde, en junio 2004, la plataforma proponía un modelo del CCAC con la
aprobación de un documento que lleva el nombre de Acuerdo del castillo de
Sant Boi (se puede consultar en www.aavc.net). Al propio tiempo, el
Departamento de Cultura de la Generalitat, en sintonía con la plataforma,
nombraba un comisionado para redactar un estudio en el que se basaría la
futura ley del CCAC. El informe elaborado por el profesor Josep Maria
Bricall (consultable en www.culturagencat.net) se presentó hace poco más de
un año con el inequívoco deseo de dar respuesta a los interrogantes que
definen nuestro tiempo y servir a una cultura abierta a su diversidad, desde
adentro, desde su propio epicentro, la sociedad civil.
Estaba previsto y anunciado que se iniciarían con prontitud los trabajos
parlamentarios de redacción y aprobación de la ley del CCAC que delimitaría
la deseada separación entre la política cultural y los servicios públicos de
la cultura. Con la voluntad de transferir al CCAC la autogestión de sus
intenciones y perspectivas, sin ningún tipo de ingerencia política o
dirigismo partidista, rindiendo cuentas de su quehacer ante el propio
Parlamento de Cataluña.
El Departamento de Cultura de la Generalitat de Cataluña ha ido postergando
su compromiso y al Informe Bricall ha seguido una silenciosa dilatación en
el tiempo, una ausencia de pronunciamiento favorable a un verdadero CCAC, un
secretismo que excluye el diálogo con el ámbito de la cultura. ¿Cómo decidir
una ley sin la comparecencia de los propios afectados por la nueva
legislación?
Sería una lástima que el Gobierno tripartito catalán eludiera la ocasión de
reafirmarse, sin temores y con coraje democrático, a favor de una escena
alternativa y autónoma como catalizadora de la cultura. Esta nueva escena
cultural no se construye ex novo; otros países han realizado de una u otra
manera y con diversa fortuna la experiencia de un consejo de la cultura con
capacidad deliberativa y crítica, que atienda tanto a las precariedades como
a los potenciales creativos de sus territorios culturales.
En la presente sociedad del conocimiento, una reflexión sobre cómo adecuar
un consejo de cultura a la realidad y peculiaridades de Cataluña no puede
transcurrir de espaldas a la educación, sino en constante consenso desde la
escuela primaria a la universidad. Así mismo, hoy en día más que nunca, se
debe concienciar del valor esencial de la cultura científica ante las
incógnitas que se formulan en el debate público actual sobre la mayoría de
las cuestiones que de verdad importan a la comunidad en la que nos
encontramos. En este punto es pertinente transcribir unas palabras
escuchadas en la lección inaugural del presente curso en la Universidad
Pompeu Fabra de Barcelona: "Despreciar la base naturalista y evolutiva del
conocimiento científico contemporáneo equivale en última instancia, en las
condiciones actuales, a renunciar al sentido noble (griego, aristotélico) de
la política, definida como participación activa de la ciudadanía en los
asuntos de la polis socialmente organizada".
Y aquí estamos, expectantes ciudadanos ante el trajinar político en torno a
la identidad nacional y tras dos años de legislatura de izquierdas en
Cataluña, sin una asunción por parte del Gobierno de la Generalitat de una
resolución, razonada y racional, sobre el futuro del CCAC. Seguimos a la
espera de un cambio de las estructuras simbólicas con las que se han pensado
y legitimado los diferentes órdenes que configuran nuestra cultura. Seguimos
con la confianza en otra polaridad cultural que lleve a un organismo con
capacidad de profundizar en una nueva ética de la responsabilidad y en
nuestro compromiso humano con el presente. Para hacer posible, en fin, que
Cataluña se reconozca en la proyección de su eco, más allá del triángulo de
su contorno.
Frederic Amat es artista plástico.
FREDERIC AMAT
EL PAÍS - 20-03-2006
Hubo un tiempo en el cual, detrás del telón de sus montañas, Cataluña era
reconocida por el eco de su cultura en el escenario internacional.
Esta irradiación de la identidad colectiva catalana se debió a la intensidad
creativa de unos pocos astros que fuera de toda cobertura institucional y de
la tutela de una política cultural, consiguieron la recepción y admiración
de sus obras dando a conocer, a través de su arte, el contorno de Cataluña.
Uno de sus poetas, J. V. Foix, visualizó este contorno con un caligrama que
representa, bajo el título de Poema de Catalunya, la figura geométrica y
emblemática de un triángulo en el que escribió sobre cada uno de sus lados
la leyenda: "Mar Mediterrani". Un pequeño país ensimismado en la larga
historia de su identidad y simultáneamente, abierto al mar por los tres
costados en un permanente anhelo de cruzar sus límites.
Triángulo adentro, en años desolados por la dictadura franquista, la cultura
catalana sobrevivía desde la resistencia de una sociedad civil que generó un
sorprendente caudal de iniciativas culturales y una memorable aventura
editorial tanto en lengua castellana como en catalán. Muchos almanaques más
tarde llegó la muerte del dictador, que abrió los postigos a la transición
democrática y al poco tiempo se reinstauraba el Gobierno de la Generalitat
de Cataluña, posteriormente presidido por un partido, reelegido una y otra
vez, que se manifestó desde su inicio como salvaguarda de reafirmación
nacional. En boca de su presidente declaran que ya no es tiempo de la
cultura como resistencia, sino de la política del "hecho diferencial
catalán". El baluarte de su política cultural: la lengua catalana.
En lugar de recuperar los valores vitales objetivos de una cultura como
tránsito de cohesión y comunicación, se estableció un flujo circunvalatorio
endógeno conducido por un pensamiento único y fiel a su propio espejo. Se
ignoró toda actitud crítica, cuando ésta es la vía acertada que nos
posibilita interpretar o intervenir en el nuevo orden del mundo para ser
verdaderos ciudadanos responsables de nuestra evolución, es decir, de
nuestra cultura.
Casi un cuarto de siglo más tarde, cuando aquellos jóvenes de la transición
aterrizábamos en la cincuentena, se consolidó en Cataluña una nueva escena
política sostenida por un trípode de partidos de izquierda que ofrecía las
condiciones, o así creímos, de un ensanchamiento de orientaciones, otras
formas de hacer política y gestionar la cultura en su diversidad y múltiples
artes. Había llegado el momento de repensar el binomio político-cultural en
Cataluña, asumiendo riesgos y contradicciones, dejando a un lado la retórica
de un complaciente y ritualizado discurso oficial, que se olvida de que las
cosas se pueden hacer de otra manera y de que es necesaria otra lógica de la
cultura. Unos nuevos puntos de vista alejados de un extenuado modelo de
dominio protector, de esquemas arcaizantes, y programador de la cultura
según su sueño político homologado.
Ante la negligencia de responsabilidades, falta de ambición y recursos en el
ámbito de la cultura en anteriores legislaturas, la Asociación de Artistas
Visuales de Cataluña, entre otras entidades culturales, trabajó desde su
ejecutiva por definir un proyecto de un organismo autónomo, que no autista,
como gestor y catalizador de la cultura con competencias decisorias. Unas
nuevas siglas en la cartografía de la cultura catalana: CCAC -Consejo de la
Cultura y de las Artes de Cataluña-. Los tres partidos de la izquierda que
configuran el presente Gobierno catalán se comprometieron desde sus
programas electorales, y en el posterior Pacto del Tinell, a dar prioridad y
llevar a cabo el proyecto del CCAC, como instrumento para garantizar la
participación y la autonomía del mundo de la cultura, con unas reglas de
juego rigurosas y transparentes.
La confianza debe ser recíproca y nadie ha de creer que el compromiso
público adquirido por el actual Gobierno de Cataluña sea un brindis al sol.
Hay que decir que el proyecto del CCAC no es la quimera de unos pocos. Hace
tres años que se constituyó una Plataforma para un Consejo de las Artes en
Cataluña, que está integrada por una veintena de entidades y asociaciones
que agrupan a miles de creadores y otras tantas empresas culturales. Meses
mas tarde, en junio 2004, la plataforma proponía un modelo del CCAC con la
aprobación de un documento que lleva el nombre de Acuerdo del castillo de
Sant Boi (se puede consultar en www.aavc.net). Al propio tiempo, el
Departamento de Cultura de la Generalitat, en sintonía con la plataforma,
nombraba un comisionado para redactar un estudio en el que se basaría la
futura ley del CCAC. El informe elaborado por el profesor Josep Maria
Bricall (consultable en www.culturagencat.net) se presentó hace poco más de
un año con el inequívoco deseo de dar respuesta a los interrogantes que
definen nuestro tiempo y servir a una cultura abierta a su diversidad, desde
adentro, desde su propio epicentro, la sociedad civil.
Estaba previsto y anunciado que se iniciarían con prontitud los trabajos
parlamentarios de redacción y aprobación de la ley del CCAC que delimitaría
la deseada separación entre la política cultural y los servicios públicos de
la cultura. Con la voluntad de transferir al CCAC la autogestión de sus
intenciones y perspectivas, sin ningún tipo de ingerencia política o
dirigismo partidista, rindiendo cuentas de su quehacer ante el propio
Parlamento de Cataluña.
El Departamento de Cultura de la Generalitat de Cataluña ha ido postergando
su compromiso y al Informe Bricall ha seguido una silenciosa dilatación en
el tiempo, una ausencia de pronunciamiento favorable a un verdadero CCAC, un
secretismo que excluye el diálogo con el ámbito de la cultura. ¿Cómo decidir
una ley sin la comparecencia de los propios afectados por la nueva
legislación?
Sería una lástima que el Gobierno tripartito catalán eludiera la ocasión de
reafirmarse, sin temores y con coraje democrático, a favor de una escena
alternativa y autónoma como catalizadora de la cultura. Esta nueva escena
cultural no se construye ex novo; otros países han realizado de una u otra
manera y con diversa fortuna la experiencia de un consejo de la cultura con
capacidad deliberativa y crítica, que atienda tanto a las precariedades como
a los potenciales creativos de sus territorios culturales.
En la presente sociedad del conocimiento, una reflexión sobre cómo adecuar
un consejo de cultura a la realidad y peculiaridades de Cataluña no puede
transcurrir de espaldas a la educación, sino en constante consenso desde la
escuela primaria a la universidad. Así mismo, hoy en día más que nunca, se
debe concienciar del valor esencial de la cultura científica ante las
incógnitas que se formulan en el debate público actual sobre la mayoría de
las cuestiones que de verdad importan a la comunidad en la que nos
encontramos. En este punto es pertinente transcribir unas palabras
escuchadas en la lección inaugural del presente curso en la Universidad
Pompeu Fabra de Barcelona: "Despreciar la base naturalista y evolutiva del
conocimiento científico contemporáneo equivale en última instancia, en las
condiciones actuales, a renunciar al sentido noble (griego, aristotélico) de
la política, definida como participación activa de la ciudadanía en los
asuntos de la polis socialmente organizada".
Y aquí estamos, expectantes ciudadanos ante el trajinar político en torno a
la identidad nacional y tras dos años de legislatura de izquierdas en
Cataluña, sin una asunción por parte del Gobierno de la Generalitat de una
resolución, razonada y racional, sobre el futuro del CCAC. Seguimos a la
espera de un cambio de las estructuras simbólicas con las que se han pensado
y legitimado los diferentes órdenes que configuran nuestra cultura. Seguimos
con la confianza en otra polaridad cultural que lleve a un organismo con
capacidad de profundizar en una nueva ética de la responsabilidad y en
nuestro compromiso humano con el presente. Para hacer posible, en fin, que
Cataluña se reconozca en la proyección de su eco, más allá del triángulo de
su contorno.
Frederic Amat es artista plástico.
miércoles, marzo 29, 2006
La consejera presentó el anteproyecto de ley que regulará el funcionamiento del organismo
Mieras afirma que crear el Consejo de las Artes no supondrá renunciar a la política cultural
La consejera presentó el anteproyecto de ley que regulará el funcionamiento del organismo
EL PAÍS - Barcelona
28-03-2006
La consejera de Cultura de la Generalitat, Caterina Mieras, presentó ayer ante los medios de comunicación las líneas generales del anteproyecto de Ley del Consejo de la Cultura y de las Artes que hoy explicará en el Consell Executiu. Mieras, que prevé que el trámite parlamentario pueda iniciarse a finales de abril o principios de mayo, defendió que la existencia de este consejo, cuyas funciones son básicamente asesoras aunque tendrá poder decisorio respecto al destino de las subvenciones a la creación, "no es una renuncia de la responsabilidad política cultural del Gobierno". En este sentido, insistió en que "todos los gobiernos deben tener su propia política cultural".
"El objetivo es que el consejo encuentre su propio espacio y que éste garantice las grandes líneas estratégicas de la cultura del país", indicó Mieras, que insistió en que este organismo no tiene precedente en Cataluña ni en España, por lo que "la elaboración de la ley no ha sido fácil, tampoco desde el punto de vista jurídico", lo que a su juicio justifica el retraso en su presentación. Se ha partido, indicó, del informe elaborado por Josep Maria Bricall, comisionado del Gobierno de la Generalitat para definir cómo debería ser este consejo, y a grandes líneas sigue sus recomendaciones. "Es un cambio importante en la política cultural, en la que habrá un antes y un después".
De momento se ha elaborado una ley marco muy amplia que Mieras confía en que pueda ser acordada por todos los grupos parlamentarios. El objetivo es que sea lo suficientemente general como para que cada gobierno pueda decidir darle más o menos competencias según sus políticas, a partir de los mínimos establecidos en la ley, y cuyo funcionamiento posterior se concretará mediante un decreto posterior. "Bricall mantuvo muchas reuniones tanto con representantes del sector como de los grupos políticos", indicó Mieras. "De todas formas, ahora se inicia el trámite parlamentario, por lo que, en el mejor de los casos, la ley puede estar aprobada a finales de año". Con todo
La consejera presentó el anteproyecto de ley que regulará el funcionamiento del organismo
EL PAÍS - Barcelona
28-03-2006
La consejera de Cultura de la Generalitat, Caterina Mieras, presentó ayer ante los medios de comunicación las líneas generales del anteproyecto de Ley del Consejo de la Cultura y de las Artes que hoy explicará en el Consell Executiu. Mieras, que prevé que el trámite parlamentario pueda iniciarse a finales de abril o principios de mayo, defendió que la existencia de este consejo, cuyas funciones son básicamente asesoras aunque tendrá poder decisorio respecto al destino de las subvenciones a la creación, "no es una renuncia de la responsabilidad política cultural del Gobierno". En este sentido, insistió en que "todos los gobiernos deben tener su propia política cultural".
"El objetivo es que el consejo encuentre su propio espacio y que éste garantice las grandes líneas estratégicas de la cultura del país", indicó Mieras, que insistió en que este organismo no tiene precedente en Cataluña ni en España, por lo que "la elaboración de la ley no ha sido fácil, tampoco desde el punto de vista jurídico", lo que a su juicio justifica el retraso en su presentación. Se ha partido, indicó, del informe elaborado por Josep Maria Bricall, comisionado del Gobierno de la Generalitat para definir cómo debería ser este consejo, y a grandes líneas sigue sus recomendaciones. "Es un cambio importante en la política cultural, en la que habrá un antes y un después".
De momento se ha elaborado una ley marco muy amplia que Mieras confía en que pueda ser acordada por todos los grupos parlamentarios. El objetivo es que sea lo suficientemente general como para que cada gobierno pueda decidir darle más o menos competencias según sus políticas, a partir de los mínimos establecidos en la ley, y cuyo funcionamiento posterior se concretará mediante un decreto posterior. "Bricall mantuvo muchas reuniones tanto con representantes del sector como de los grupos políticos", indicó Mieras. "De todas formas, ahora se inicia el trámite parlamentario, por lo que, en el mejor de los casos, la ley puede estar aprobada a finales de año". Con todo
martes, marzo 28, 2006
EL MODELO CATALÁN DE CONSELL DE LES ARTS
La cultura es cosa de todos
Mieras ultima la ley que abre a la sociedad civil la gestión de la política cultural
La Vanguardia. 28/03/2006
JOSEP MASSOT
Barcelona
Será un consejo asesor con una parte decisoria". Así zanjó ayer la consellera Caterina Mieras el debate sobre si el futuro Consell de les Arts i de la Cultura sería un organismo decorativo o realmente ejecutivo. Será consultivo en la elaboración de las líneas estratégicas y decisorio en la concesión de ayudas a la creación (no a la industria, ni a la cohesión territorial...). Una fórmula mixta para dar entrada por primera vez a la sociedad civil en la definición y concreción de las políticas culturales. Finalizada la etapa en que el documento ha sido debatido con el sector, el Govern inicia hoy los trámites para enviar la ley al Parlament a finales de abril o principios de mayo. La intención es que pueda estar aprobada en diciembre y el Consell se constituya antes de que expire la legislatura.
¿QUÉ ES UN CONSELL DE LES ARTS? No hay antecedentes en España ni en países latinos. El modelo está inspirado en el Arts Council de Keynes (1946): un organismo no gubernamental constituido por prestigiosas personalidades independientes que deciden las ayudas al fomento de la cultura. La ley está incluida en el pacto del Tinell.
UN KEYNES CATALÁN. Pasqual Maragall encargó a Josep Maria Bricall el diseño del modelo catalán de Consell de les Arts. Bricall, tras mantener casi trescientas entrevistas con representantes de la cultura catalana, entregó hace ahora un año un texto de más de cuarenta páginas, en el que se esforzó por garantizar la transparencia y la independencia del Consell, tanto de los intereses del sector cultural como de la inercia centrípeta de la Administración. La Conselleria de Cultura lo ha transformado ahora en anteproyecto de ley.
COMPETENCIAS. El anteproyecto recorta un tanto el poder ejecutivo que Bricall había previsto: el Consell no "elaborará" el programa plurianual, sino que "colaborará" en el ordenamiento de la política cultural, participará en la definición del programa marco y velará por el desarrollo de la actividad cultural. El poder ejecutivo se centra en "decidir sobre el destino de los fondos de promoción y fomento a la creación artística y cultural de acuerdo con el programa marco del Govern" y a conceder los Premis Nacionals. Desaparecen otras potestades, como informar sobre los nombramientos de los centros culturales. La consellera Mieras argumenta que un gobierno no puede renunciar a desplegar una política cultural propia, refrendada por las urnas.
¿QUIÉNES LO FORMARÁN? El presidente del Consell será nombrado por el presidente de la Generalitat (el texto incorpora la corrección política: "pel/ per la president/ a de la Generalitat"); el vicepresidente, por el pleno, y el director, por la cnselleria. La comisión de ayudas, que será la que decida finalmente las subvenciones a partir de una lista elaborada por otra comisión de expertos, será paritaria -tres miembros del Consell, tres de la conselleria.
En caso de empate, el presidente del Consell tendrá voto de calidad. Este último punto había sido descartado por la conselleria y recuperado tras demanda del sector, representado por la plataforma de asociaciones culturales. El pleno constará de catorce miembros.
¿QUIÉN LOS NOMBRARÁ? El presidente de la Generalitat -oído el sector- presentará al Parlament una lista cerrada de catorce nombres (o salen todos o se vuelve a empezar), ya que la lista ha de estar compensada (edades, territorios, géneros artísticos...). Bricall había previsto tres miembros más propuestos por el Parlament, cifra que la conselleria había elevado a cinco. En el texto actual, tras la petición de la Plataforma, esta cuota parlamentaria ha desaparecido. Mieras ha renunciado, de momento, a exigir la paridad hombres-mujeres.
DINERO PÚBLICO, INTERESES PRIVADOS. Los legisladores quieren evitar tanto el dirigismo como el que se pueda dejar la gestión del dinero público a personas que pueden beneficiarse de las ayudas. Por eso establece un régimen estricto de incompatibilidades: cargos administrativos, políticos o asociativos y personas "con intereses en empresas o actividades que puedan afectar al ejercicio imparcial de sus funciones en el Consell". Un reglamento posterior detallará lo que se entiende por "intereses" y las condiciones específicas. El plazo máximo para redactar los estatutos es de seis meses, aunque la conselleria promete tenerlos antes.
PRESUPUESTO. ¿De cuánto dinero dispondrá el Consell? La consellera no lo cuantifica. Tendrá un fondo propio, surtido por los presupuestos de la Generalitat y aportaciones privadas, sujetas a los controles administrativos. No todas las ayudas a la creación serán cosa del Consell. Por ejemplo, ¿el dinero para Temporada Alta de Girona será competencia del Consell o se lo reservará en solitario la conselleria en concepto de cooperación local?
Mieras ultima la ley que abre a la sociedad civil la gestión de la política cultural
La Vanguardia. 28/03/2006
JOSEP MASSOT
Barcelona
Será un consejo asesor con una parte decisoria". Así zanjó ayer la consellera Caterina Mieras el debate sobre si el futuro Consell de les Arts i de la Cultura sería un organismo decorativo o realmente ejecutivo. Será consultivo en la elaboración de las líneas estratégicas y decisorio en la concesión de ayudas a la creación (no a la industria, ni a la cohesión territorial...). Una fórmula mixta para dar entrada por primera vez a la sociedad civil en la definición y concreción de las políticas culturales. Finalizada la etapa en que el documento ha sido debatido con el sector, el Govern inicia hoy los trámites para enviar la ley al Parlament a finales de abril o principios de mayo. La intención es que pueda estar aprobada en diciembre y el Consell se constituya antes de que expire la legislatura.
¿QUÉ ES UN CONSELL DE LES ARTS? No hay antecedentes en España ni en países latinos. El modelo está inspirado en el Arts Council de Keynes (1946): un organismo no gubernamental constituido por prestigiosas personalidades independientes que deciden las ayudas al fomento de la cultura. La ley está incluida en el pacto del Tinell.
UN KEYNES CATALÁN. Pasqual Maragall encargó a Josep Maria Bricall el diseño del modelo catalán de Consell de les Arts. Bricall, tras mantener casi trescientas entrevistas con representantes de la cultura catalana, entregó hace ahora un año un texto de más de cuarenta páginas, en el que se esforzó por garantizar la transparencia y la independencia del Consell, tanto de los intereses del sector cultural como de la inercia centrípeta de la Administración. La Conselleria de Cultura lo ha transformado ahora en anteproyecto de ley.
COMPETENCIAS. El anteproyecto recorta un tanto el poder ejecutivo que Bricall había previsto: el Consell no "elaborará" el programa plurianual, sino que "colaborará" en el ordenamiento de la política cultural, participará en la definición del programa marco y velará por el desarrollo de la actividad cultural. El poder ejecutivo se centra en "decidir sobre el destino de los fondos de promoción y fomento a la creación artística y cultural de acuerdo con el programa marco del Govern" y a conceder los Premis Nacionals. Desaparecen otras potestades, como informar sobre los nombramientos de los centros culturales. La consellera Mieras argumenta que un gobierno no puede renunciar a desplegar una política cultural propia, refrendada por las urnas.
¿QUIÉNES LO FORMARÁN? El presidente del Consell será nombrado por el presidente de la Generalitat (el texto incorpora la corrección política: "pel/ per la president/ a de la Generalitat"); el vicepresidente, por el pleno, y el director, por la cnselleria. La comisión de ayudas, que será la que decida finalmente las subvenciones a partir de una lista elaborada por otra comisión de expertos, será paritaria -tres miembros del Consell, tres de la conselleria.
En caso de empate, el presidente del Consell tendrá voto de calidad. Este último punto había sido descartado por la conselleria y recuperado tras demanda del sector, representado por la plataforma de asociaciones culturales. El pleno constará de catorce miembros.
¿QUIÉN LOS NOMBRARÁ? El presidente de la Generalitat -oído el sector- presentará al Parlament una lista cerrada de catorce nombres (o salen todos o se vuelve a empezar), ya que la lista ha de estar compensada (edades, territorios, géneros artísticos...). Bricall había previsto tres miembros más propuestos por el Parlament, cifra que la conselleria había elevado a cinco. En el texto actual, tras la petición de la Plataforma, esta cuota parlamentaria ha desaparecido. Mieras ha renunciado, de momento, a exigir la paridad hombres-mujeres.
DINERO PÚBLICO, INTERESES PRIVADOS. Los legisladores quieren evitar tanto el dirigismo como el que se pueda dejar la gestión del dinero público a personas que pueden beneficiarse de las ayudas. Por eso establece un régimen estricto de incompatibilidades: cargos administrativos, políticos o asociativos y personas "con intereses en empresas o actividades que puedan afectar al ejercicio imparcial de sus funciones en el Consell". Un reglamento posterior detallará lo que se entiende por "intereses" y las condiciones específicas. El plazo máximo para redactar los estatutos es de seis meses, aunque la conselleria promete tenerlos antes.
PRESUPUESTO. ¿De cuánto dinero dispondrá el Consell? La consellera no lo cuantifica. Tendrá un fondo propio, surtido por los presupuestos de la Generalitat y aportaciones privadas, sujetas a los controles administrativos. No todas las ayudas a la creación serán cosa del Consell. Por ejemplo, ¿el dinero para Temporada Alta de Girona será competencia del Consell o se lo reservará en solitario la conselleria en concepto de cooperación local?
lunes, marzo 06, 2006
El Consell de les Arts, ara!
La Plataforma de la Cultura per a un Consell de les Arts, reunida a la seu del FAD de Barcelona el passat dimecres 22 de febrer de 2006, després d’una anàlisi i debat sobre l’estat actual del procés de constitució del Consell de les Arts, fa públiques les següents consideracions:
1. La crisi oberta a l’Institut Ramon Llull arran de la dimissió del seu director, Xavier Folch, posa un cop més en evidència la necessitat de dotar a la gestió pública de la cultura d’una autonomia i d’un sistema d’avaluació que la resguardi del dirigisme i les conjuntures polítiques. Aquest és, precisament, el principi rector del model de gestió pública de les arts conegut com a Arts Council, o Consell de les Arts.
2. El futur Consell de les Arts de Catalunya ha d’absorbir l’Institut Ramon Llull, doncs la projecció internacional de les arts i la cultura és un dels àmbits primordials d’actuació dels Arts Councils. No s’entén un veritable Consell de les Arts limitat als afers interiors, sense competències en la projecció exterior de la cultura catalana i la col·laboració internacional.
3. El calendari d’instauració del Consell de les Arts sofreix un retard considerable. Segons la nostra opinió, no ha hagut, ni hi ha cap motiu per posposar-lo o allargar-lo més. Ha transcorregut gairebé un any des de la presentació del “Document propositiu per a l’establiment d’un Consell de la Cultura i de les Arts” del comissionat Josep Maria Bricall, sense que s’avanci en l’agenda compromesa.
4. Des del mes de maig de l’any passat, quan des del Departament de Cultura se’ns va comunicar el nomenament d’Antoni Llevot (Delegat Territorial de Cultura a Lleida) com a mediador –en matèria del Consell de les Arts- entre la Conselleria i aquesta Plataforma, no s’ha produït cap mena de contacte entre les dues parts, tot i els nostres nombrosos intents per establir vies de diàleg.
5. Tenim constància oficiosa de l’existència de diversos documents o esborranys de la futura Llei del Consell de les Arts, per a la redacció dels quals no s’ha comptat, en cap moment, amb la participació o ni tan sols l’opinió de la Plataforma. És, per tant, paradoxal que la llei que haurà de regular la participació de la societat civil en la gestió de les polítiques culturals es faci sense la seva implicació i acord. No comprenem ni compartim la paràlisi i el secretisme que envolta aquest procés.
6. Pel que sabem, el model proposat no respon ni a les expectatives del sector, ni tant sols segueix les línies marcades per Josep Maria Bricall i situa el Consell com un simple organisme assessor amb minses competències executives i nombrosos sistemes de control polític.
Exposades aquestes consideracions, la Plataforma de la Cultura per a un Consell de les Arts es dirigeix públicament a la consellera de Cultura, al govern i al President de la Generalitat per manifestar que:
a) Reitera la seva absoluta disposició, interès i il·lusió en participar i col·laborar estretament i activa en el procés d’instauració del Consell de les Arts de Catalunya. No podria ser d’una altra manera donada, com ja s’ha dit, la naturalesa i intencionalitat del projecte que ens ocupa i que la Plataforma, constituïda expressament per aquest assumpte, té la representativitat del sector.
b) Urgeix al Departament de Cultura i a tots els grups parlamentaris a que, sense més dilacions, s’afrontin els treballs pendents a través d’una detallada agenda (llei, estatuts i reglaments) que no hauria d’allargar-se més enllà de l’estiu.
c) Reclama l’establiment d’un consens entre el Departament de Cultura, grups parlamentaris i aquesta Plataforma pel que fa a les funcions i competències del futur Consell de les Arts, sobre la base del nostre document “Acord del Castell de Sant Boi” i el document final del Comissionat Bricall.
Barcelona, 1 de març de 2006
Més informació i contacte amb els mitjans de comunicació:
Arnau Vilardebó: 607 780 402
Oscar Guayabero: 699 068 198
Florenci Guntín: 615 078 479
1. La crisi oberta a l’Institut Ramon Llull arran de la dimissió del seu director, Xavier Folch, posa un cop més en evidència la necessitat de dotar a la gestió pública de la cultura d’una autonomia i d’un sistema d’avaluació que la resguardi del dirigisme i les conjuntures polítiques. Aquest és, precisament, el principi rector del model de gestió pública de les arts conegut com a Arts Council, o Consell de les Arts.
2. El futur Consell de les Arts de Catalunya ha d’absorbir l’Institut Ramon Llull, doncs la projecció internacional de les arts i la cultura és un dels àmbits primordials d’actuació dels Arts Councils. No s’entén un veritable Consell de les Arts limitat als afers interiors, sense competències en la projecció exterior de la cultura catalana i la col·laboració internacional.
3. El calendari d’instauració del Consell de les Arts sofreix un retard considerable. Segons la nostra opinió, no ha hagut, ni hi ha cap motiu per posposar-lo o allargar-lo més. Ha transcorregut gairebé un any des de la presentació del “Document propositiu per a l’establiment d’un Consell de la Cultura i de les Arts” del comissionat Josep Maria Bricall, sense que s’avanci en l’agenda compromesa.
4. Des del mes de maig de l’any passat, quan des del Departament de Cultura se’ns va comunicar el nomenament d’Antoni Llevot (Delegat Territorial de Cultura a Lleida) com a mediador –en matèria del Consell de les Arts- entre la Conselleria i aquesta Plataforma, no s’ha produït cap mena de contacte entre les dues parts, tot i els nostres nombrosos intents per establir vies de diàleg.
5. Tenim constància oficiosa de l’existència de diversos documents o esborranys de la futura Llei del Consell de les Arts, per a la redacció dels quals no s’ha comptat, en cap moment, amb la participació o ni tan sols l’opinió de la Plataforma. És, per tant, paradoxal que la llei que haurà de regular la participació de la societat civil en la gestió de les polítiques culturals es faci sense la seva implicació i acord. No comprenem ni compartim la paràlisi i el secretisme que envolta aquest procés.
6. Pel que sabem, el model proposat no respon ni a les expectatives del sector, ni tant sols segueix les línies marcades per Josep Maria Bricall i situa el Consell com un simple organisme assessor amb minses competències executives i nombrosos sistemes de control polític.
Exposades aquestes consideracions, la Plataforma de la Cultura per a un Consell de les Arts es dirigeix públicament a la consellera de Cultura, al govern i al President de la Generalitat per manifestar que:
a) Reitera la seva absoluta disposició, interès i il·lusió en participar i col·laborar estretament i activa en el procés d’instauració del Consell de les Arts de Catalunya. No podria ser d’una altra manera donada, com ja s’ha dit, la naturalesa i intencionalitat del projecte que ens ocupa i que la Plataforma, constituïda expressament per aquest assumpte, té la representativitat del sector.
b) Urgeix al Departament de Cultura i a tots els grups parlamentaris a que, sense més dilacions, s’afrontin els treballs pendents a través d’una detallada agenda (llei, estatuts i reglaments) que no hauria d’allargar-se més enllà de l’estiu.
c) Reclama l’establiment d’un consens entre el Departament de Cultura, grups parlamentaris i aquesta Plataforma pel que fa a les funcions i competències del futur Consell de les Arts, sobre la base del nostre document “Acord del Castell de Sant Boi” i el document final del Comissionat Bricall.
Barcelona, 1 de març de 2006
Més informació i contacte amb els mitjans de comunicació:
Arnau Vilardebó: 607 780 402
Oscar Guayabero: 699 068 198
Florenci Guntín: 615 078 479
Suscribirse a:
Entradas (Atom)