lunes, agosto 21, 2006

Temporada de canvis?

Temporada de canvis

Juan Carlos Olivares

La temporada teatral que estrenarem d'aquí a poques setmanes presenta molts més al·licients dels esperats fa només uns mesos. L'expectativa és inevitable davant el risc d'arribades i sortides de noms propis importants de la gestió teatral. Marxa Domènec Reixach del Teatre Nacional (TNC) i hi entra Sergi Belbel; emigra a Frankfurt Borja Sitjà i immigra l'argentí Ricardo Szwarcer per internacionalitzar el Festival Grec de Barcelona. Francesc Casadesús gairebé és un nouvingut al capdavant del Mercat de les Flors i aterra Javier Daulte com a director artístic del Teatre Villarroel. I s'esperen canvis d'importància al Palau Marc i, possiblement, a la Virreina. Entrem també en temporada de flux i reflux electoral. "Temporada d'ànecs", que diria Bugs Bunny.

Si la repetició és un mèrit, tres són els noms que destaquen en la cartellera del 2006-07. Xavier Albertí es repartirà entre el Teatre Romea i el Lliure. En el primer dirigeix i protagonitza Tennessee, en la línia dels seus exquisits homenatges personals; en el segon es permet una versió lliure d'El dúo de la Africana, que en desconstrueix un altre cop la lírica. Gairebé fidel a la seva sala serà Àlex Rigola, que presentarà dos muntatges al Lliure (European House i Largo viaje hacia la noche d'Eugene O'Neill). La seva relliscada serà el seu alguns cops ajornat debut al Gran Teatre del Liceu amb una nova producció de L'holandès errant de Wagner. I Joan Ollé provarà al Romea la seva versió escènica de Soldados de Salamina i un nou espectacle en el regne de taifa de l'Espai Lliure. Sergi Belbel s'endu la mà d'aquesta partida de repetidors. Tres cops es veurà escrit el seu nom a la cartellera, com a autor de Mòbil al Lliure (direcció de Lluís Pasqual) i com a director al TNC (a Pòlvora de Guimerà) i al Teatre Romea (Carnaval de Galceran).

Però més important que els noms propis -tots ells clàssics contemporanis del teatre barceloní- són els corrents que s'intueixen en aquesta nova temporada. Descobrirem el parany: sense alguns dels noms propis seria impossible conduir el teatre català per nous rumbs. Sense Javier Daulte al capdavant del Villarroel, per exemple. Una altra tendència és la fundació de companyies estables a la troica de teatres que marquen la pauta. No les volien, les veus crítiques, quan hi havia Flotats, però Nacional, Lliure i Romea han treballat en silenci un cercle estable d'artistes, encara que ara en diguin "companyia habitual".

Una manera clara d'establir una identitat diferenciada, una personalitat pròpia que respongui a un estil i a un concepte de treball. Aquest és el camí que s'intueix en la proposta de Belbel per al TNC, de Daulte al Villarroel i de Bieito al Romea, malgrat que al carrer Hospital encara no s'hagi tancat el procés de depuració i encara inclogui muntatges com Carnaval o Visitando a Mr. Green, més adequats per omplir un dia la programació del renovat Teatre Goya.