miércoles, octubre 25, 2006

La cultura en campanya

AVUI, 24/10/06

La cultura en campanya

Claret Serrahima

Òscar Guayabero

Som un país estrany pel que fa a cultura, potser perquè en aquell gran impàs de 40 anys de dictadura la cultura es va fer des de la societat civil, fins i tot en la clandestinitat. Amb la reaparició de les institucions democràtiques, aquestes van anar agafant unes competències que, tret del folklore fet a més glòria de l'imperi, havien estat portades per la xarxa ciutadana del país. Potser és per això que els polítics sembla que en desconfiïn, i fan bé: un sector que ha estat capaç d'autogestionar-se durant tant de temps no es fàcil de controlar, malgrat les subvencions. Però durant els quinze dies de campanya els polítics busquen la foto amb les forces vives de la cultura. Tots els grups organitzen tota mena de trobades. Així que ara que els tenim oberts d'orelles, potser és un bon moment per recordar-los com veiem nosaltres el futur cultural del país i quines necessitats creiem que son prioritàries. Aquestes són algunes de les nostres propostes. Us animem perquè els feu arribar les vostres.

La idea del polític que fa cultura és perillosa, perquè ens apropa al model de cultura-propaganda, que entén la cultura com un canal per educar la població. Els càrrecs públics han de posar les eines -recursos, espais, lleis, etc.- perquè la societat faci cultura. Òbviament, cal treballar per compensar diferències o omplir forats que, inevitablement, la societat genera.

La desvinculació de la cultura i l'educació no té sentit. S'ha desactivat el poder revolucionari de la universitat, potser perquè els actuals polítics en saben el potencial, ja que ells s'hi van formar. Hem convertit la universitat en centres de capacitació laboral que han perdut el valor de formar persones. Alhora, la contemporaneïtat no serà entesa per la societat fins que no s'ensenyi a les escoles.

És important l'accés a la cultura. De fet, és el més important per aconseguir que sigui una eina de cohesió social. La cultura és progressista per naturalesa. O sigui que o la cultura és social o no és cultura. Tanmateix, la cultura no és oci. L'intent de desactivar el paper transgressor i reivindicatiu de les arts les converteix en espectacle. Està molt bé que cada petit poble tingui el seu museu, però quan aquests son només parcs temàtics (del bolet, del càntir, del gripau blau...) a dins no s'hi fa cultura, sinó teràpia ocupacional.

La balança entre espais d'exhibició i producció està molt esbiaixada cap als primers. Gran part dels pressupostos es dediquen a museus, centres culturals, gestió cultural, etc. La cultura del futur no es fa als museus, es fa als tallers. Caldria una llei de protecció i promoció d'espais de producció.

La llengua no pot ser l'únic valor de singularitat cultural d'un país. Les picabaralles sobre llengua i país són molt lluny dels veritables protagonistes. Això no és cultura, és dinàmica parlamentària.