martes, noviembre 18, 2008

La Diputación tiene un museo oculto

Article de LLUÍS PERMANYER a
La Vanguardia 13/11/2008


EL ÁLBUM

Desde que fue retirado del Palau Güell, sus riquísimos fondos han estado siempre almacenados

Por razones que ahora no vienen al caso, necesitaba ver una de las maquetas que para la escenografía de la versión para ballet de Carmen creó en 1948 el gran pintor Antoni Clavé.

La primera sorpresa desagradable fue descubrir que la guardan dentro de una caja. Me disgustó. Y es que en plena portada de La Vanguardia (20 de abril de 1980) le pedí que donara al Museu de les Arts Escèniques de Barcelona algunas de las obras que había creado en su etapa de escenógrafo y figurinista de teatro, ballet y ópera entre 1947 y 1955. Clavé me atendió el ruego y con su generosidad proverbial hizo donación de las maquetas de las escenografías de El cercle de la por,Don Perlimplín y Carmen.Sólo puso una condición: que permanecieran expuestas.

La segunda sorpresa aún más desagradable fue descubrir la razón por la que éstas no se exhibían: el Museu de les Arts Escèniques de la Diputación de Barcelona carece de sede. De ahí que todo cuanto atesora esté metido en el almacén.

Dije atesora, y dije bien, puesto que sin exagerar puede ser estimado como uno de los más importantes de Europa en su género. Se originó en 1921 y su punto de partida fue la donación de unos 50.000 documentos que había reunido el crítico Marc Jesús Bertran. No se trata ahora de seguir el hilo azaroso de este museo, que se ha enriquecido con no pocas adquisiciones y donaciones de coleccionistas, verbigracia las de Borràs, Guimerà, Tórtola Valencia o sobre todo la de Artur Sedó. Todo esto permanecía desde 1954 conservado y en parte expuesto en la última sede del Museu de les Arts Escèniques: el Palau Güell.

La restauración del soberbio edificio gaudiniano, primero, y la puesta en pie en Montjuïc de todo un flamante edificio nuevo para el Institut del Teatre propició que el citado museo tuviera que ser almacenado, a la espera de la nueva sede prometida entonces por la Diputación de Barcelona. Esta situación insostenible se arrastra inalterada desde 1989.

Una buena sede podría ser el edificio vecino que albergó la Prensa durante la Exposición de 1929, o también el Arnau o el antiquísimo teatro Principal, si se municipaliza; no sé. Lo que sí sé es que la situación actual, de clandestinidad vergonzante e intolerable, no la puede mantener por más tiempo la Diputación de Barcelona.

viernes, junio 06, 2008

Proposta de candidats al President Montilla.

Plataforma de la Cultura
per a un Consell de les Arts de Catalunya

Llista de candidats proposats al Plenari del
Consell Nacional de la Cultura i de les Arts


Introducció

Amb l’objectiu de donar ple sentit a la col·laboració dels creadors i agents
culturals en l’elecció del primer Plenari del Consell Nacional de la Cultura i de
les Arts, i tal i com reconeix l’apartat 3 de l’article 6 de la Llei quan diu: “els
representants dels sectors culturals han de fer arribar propostes perquè puguin
ser preses en consideració”, la Plataforma de la Cultura per a un Consell de les
Arts ha impulsat un procés obert, democràtic i participatiu d’elaboració d’una
llista de candidats que ha culminat recentment.

El procés d’elecció de candidats va partir, en primer lloc, d’una observació de
les funcions i competències del futur Consell de les Arts que recollia
l’avantprojecte de Llei del CCAC pactat, el juny de 2006, entre la Plataforma i el
govern de la Generalitat.

En segon lloc, es van determinar uns criteris específics de suport al procés
d’identificació d’aquells experts o professionals que haurien de formar part del
Consell. Prenent en consideració referències sobre la constitució d’altres
Consells de les Arts a nivell internacional, es van proposar un conjunt de criteris
a partir dels quals la Plataforma ha promogut el procés d’anàlisi, reflexió i debat
entre tots els sectors culturals per a l’elaboració de la llista de candidats.


Criteris per a la identificació de potencials integrants del Consell

Òbviament, les primeres consideracions a tenir en compte sobre el perfil dels
candidats a governar una institució d’aquest tipus varen atendre qualitats com
ara la independència, honestedat, rigor, capacitat i voluntat de servei de
cadascuna de les persones a proposar i/o escollir. Partint d’aquestes qualitats,
es van fixar uns perfils i uns criteris de valoració que havien d’orientar el procés
obert. En tot cas, al fixar-se en els perfils professionals de caràcter transversal i
uns criteris de valoració de caràcter general, la Plataforma va evitar –
expressament- el corporativisme i gremialisme propi d’un sistema de quotes
sectorials.

A. Perfils professionals.
Partint de l’experiència d’altres Arts Councils, la composició del Consell de les
Arts havia d’incloure, com a mínim, a quatre tipus diferents de perfils
professionals. Tot i el caràcter híbrid o multidisciplinar que sovint presenta la
carrera de l’expert o professional de la cultura (un creador exerceix
d’emprenedor, crític, assagista o gestor, o a l’inrevés), generalment hom
destaca per una activitat que podem classificar segons els següents perfils
professionals:

A.1. Creadors. De qualsevol dels àmbits artístics (arquitectura, arts digitals, arts
visuals, cinema, circ, dansa, disseny, escenografia, escriptura, fotografia,
il·lustració, música, poesia, teatre...).

A.2. Gestors culturals. Tècnics d’equipaments culturals o d’organitzacions
artístiques, programadors, crítics, comissaris, museòlegs.

A.3. Emprenedors. Persones innovadores i que assumeixen riscos en l’àmbit
econòmic de la cultura i de les arts (dinamitzadors, empresaris, editors...)

A.4. Professionals del pensament i les humanitats. Assagistes, periodistes
especialitzats, docents, investigadors. D’àmbits de les ciències humanes
(antropologia, filosofia, història...), l’economia, el dret, etc.


B. Criteris de valoració

De la mateixa manera, la capacitat i competència dels potencials integrants del
Plenari del Consell de les Arts es podien valorar segons els següents criteris:

B.1. Excel·lència. Reconeixement públic, social i professional per la qualitat del
seu treball o producció, segons rigorosos estàndards d’acord amb la professió i
el sector cultural.

B.2. Experiència. Una carrera reconeguda –que també pot ser curta però
intensa- en qualsevol dels sectors de la cultura, amb èmfasi en la participació
directa en la creació de nous referents creatius, culturals i d’organització del
sector.

B.3. Validació professional. Reconeixement directe del seu sector i d’altres
sectors respecte a les seves capacitats professionals, amb una especial èmfasi
en la validació professional a escala de Catalunya, estatal i internacional i dins
dels estàndards d’observació de les bones pràctiques professionals.

B.4. Vocació de servei públic. Reconeixement social i experiència demostrable
d’atenció i respecte vers a la dimensió pública de la cultura i de les arts.


Procés d’elecció de candidats

El procés es va iniciar el 20 de novembre de 2006 i ha constat de tres
votacions. Cada entitat adherida a la Plataforma ha decidit l’àmbit de la
consulta (en junta directiva o a través d’una assemblea general). A la primera
votació, tancada el 16 d’abril de 2007, cadascuna de les d’associacions
adherides a la Plataforma va poder presentar 14 candidats (5 creadors, 3
gestors culturals, 3 emprenedors i 3 pensadors/humanistes) i 7 d’altres sectors
de la creació. El resultat va constituir una primera base de dades de 323
persones. A la segona volta, tancada el juny de 2007, cada entitat va votar a
28 candidats (10 creadors, 6 gestors culturals, 6 emprenedors i 6
pensadors/humanistes) i l’escrutini va reduir la llista a 114 persones. Finalment,
la tercera i última votació ha donat un resultat de 43 persones. 14 creadors, 10
gestors culturals, 10 emprenedors i 9 pensadors/humanistes.


Proposta de candidats
al Plenari del Consell Nacional de la Cultura i de les Arts

CREADORS

Frederic Amat
Barcelona, 1952. Frederic Amat va estudiar disseny de decorats i arquitectura a Barcelona. En 1976 crea els seus primers espectacles. A partir de 1978 s’estén cap a altres llenguatges artístics, com el happening i la performance, en
diferents països d’Europa i Amèrica. Paral·lelament ha desenvolupat la seva carrera de pintor. La retrospectiva més important de la seva producció es va fer al Museo Rufino Tamayo, a Mèxic D.F. Entre 1996 i 1998 s ́han pogut veure
exposicions de les seves ceràmiques i el seus cartells. Ha creat també espais escènics, per al teatre i la dansa, col·laborant en muntatges de Lluís Pasqual i Cesc Gelabert. També ha dirigit cinema - i òpera (la recent “El viaje a
Simorgh” al Teatro Real de Madrid).

Hermann Bonnín
Neix a Barcelona i estudia a l'Institut del Teatre del qual passa a ser-ne professor i director. En la seva, ja, llarga trajectòria professional, alterna la responsabilitat de càrrecs públics amb el vessant artístic i creatiu com a director i actor de teatre i cinema. Actualment és el director de l’Espai Brossa de Barcelona.

Juli Capella
Arquitecte www.capellaweb.com i activista del disseny des de fa un parell de dècades. Generador d’esdeveniments com les Primaveres del Disseny, revistes com ARDI. Creador de bona part de l’actual col·lecció de disseny industrial
del Museu de les Arts Decoratives. Va ser president del FAD i va ser l’impulsor de l’Any del Disseny.

Isabel Coixet
Barcelona 1962. Llicenciada en Història per la UB, abans de convertir-se en cineasta va treballar com a periodista a “Fotogramas”. El 1988 estrena el seu primer llargmetratge "Demasiado viejo para morir joven", al qual van seguir "A los que aman" (1995), "Cosas que nunca te dije" (1998) , "Mi vida sin mí" (2002), “La vida secreta de las palabras” (2005) i la recentment estrenada “Elegy”. És, a més, realitzadora d’espots publicitaris i escriptora. Ha obtingut nombrosos
premis i guardons.

Joan Fontcuberta
Barcelona 1955. Ha desenvolupat una activitat plural i extensa en el món de la fotografia. La seva obra està present als principals museus d’art del món i va rebre el Premio Nacional de Fotografia (1998). Ha impartit la docència a centres i universitats d’Europa i Estats Units. Exerceix la crítica a nombroses publicacions algunes de les quals (Photovision) han estat fundades per ell. Ha dirigit importants mostres d’entre les quals destaca laPrimavera Fotogràfica (cofundador, l’any 1982) i el Festival Internacional de Fotografia d’Arles. S’ha implicat en la defensa de la condició professional i autoral dels artistes.

Enric Jardi
Actual president de l’ADGFAD i dissenyador gràfic www.enricjardi.com el seu treball es defineix per una senzillesa i funcionalitat. També ha col·laborat en multitud de iniciatives col·lectives a l’entorn del disseny gràfic i de la tipografia.
També te una important tasca pedagògica a escoles com Elisava i Eina.

Àngels Margarit
Terrassa, Vallès Occidental 1960 ) és una ballarina i coreògrafa. Va néixer el 1960 a la ciutat de Terrassa, població situada a la comarca del Vallès Occidental. L'any 1993 fou guardonada amb el Premi Ciutat de Barcelona en la
categoria d'Arts escèniques i el 1996 amb el Premi Nacional de Dansa concedit per la Generalitat de Catalunya. Va iniciar les seves activitats de ballarina a la companyia "Heura", amb la qual va estar 6 anys, fins que l'any 1985
aconseguí fundar la seva pròpia companyia "Àngels Margarit/Cia. Mudances". Amb aquesta companyia ha desenvolupat la totalitat de la seva obra posterior, sent convidada a participar en nombrosos festivals de dansa a Europa, Nord-amèrica, Sud-america, Japó i Austràlia. Des de l'any 2000 desenvolupa, mitjançant la seva companyia, un programa pedagògic destinat a nous valors de la dansa. D’entre l’extens treball coreogràfic cal destacar: 2001: Peces mentideres i El somriure, 2002: Origami, 2003: Estances , 2004: Urbs, 2005: Solo por placer.

Roc Parés
[1968] Artista i investigador. Els seus articles de recerca han estat publicats per British Computer Society, Academic
Press i MIT Press, entre d’altres. Doctor en Comunicació Audiovisual, 2001, Departament de Comunicació Audiovisual, Area de Comunicació Interactiva, Universitat Pompeu Fabra. Llicenciat en Belles Arts ,1992, Departament d’Escultura, Universitat de Barcelona. Investigador del Grup d’Experimentació en Comunicació Interactiva, UPF. Professor dels
Estudis de Comunicació Audiovisual, UPF. Professor del Màster en Arts Digitals, UPF.

Vicky Peña
(Victoria Peña) (Barcelona, 1954) actriu de teatre, cinema, doblatge i televisió. Va iniciar la seva carrera d’actriu l’any 1966 amb la sèrie La pequeña comedia. Dins la seva filmografia més recents cal esmentar: Pactar amb el gat (2006),
Con mostaza sabe mejor (2005), Joves (2004), El principio de Arquímedes (2004), Las voces de la noche (2003), Noche de fiesta (2002), Smoking Room (2002), Piedras (2002), i El deseo de ser piel roja (2002). Ha rebut i ha estat
nominada a varis premis. A l’edició XI dels Premios Max de les arts escèniques va obtenir el premi a la millor actriu pel seu paper a "Homebody/Kabul" (En casa/En Kabul).

Perejaume
Pere Jaume Borrell i Guinart, conegut amb el nom de Perejaume, va néixer el 1957 a Sant Pol de Mar. De formació autodidacta pren clares influències d'autors com Joan Brossa, amb qui compartirà una obra a cavall entre la pintura i la poesia. El 2005 fou guardonat amb el Premi Nacional d'Arts Visuals concedit per la Generalitat de Catalunya i l'any 2006 fou guardonat amb el Premi Nacional d'Arts Plàstiques concedit pel Ministeri de Cultura d'Espanya. A la dècada
del 1970 inicià les seves primeres exposicions, inicialment a la seva població natal, una època en la qual destaca la influència de les avantguardes històriques, fent del paisatge i la cultura catalana l'eix central de la seva obra. Amb clares arrels surrealistes el seu interès per la pintura ha transcendit el seu caràcter merament pictòric, esdevenint la seva obra poètica d'igual o més importància que l'anterior. Des dels inicis de la dècada del 1980 porta a terme una àmplia producció que inclou llibres de poesia, assaig, crítica i catàlegs.

Pere Portabella
(Figueres, 1929). Director de cinema, guionista i productor. Com a director es va estrenar amb la pel·lícula No contéis con los dedos en 1967, amb guió de Joan Brossa. Després vindria Nocturn 29 (1968, del mateix guionista), Informe
general (1977) i Pont de Varsòvia (1989). El 2007 estrena Die Stille vor Bach (El silencio antes de Bach), i obté el premi especial del jurat del Festival de Cine de Gijón. Com a productor destaca el seu suport a Carlos Saura a Los golfos, a
més d’altres directors emblemàtics del cinema espanyol como ara Luis Buñuel en Viridiana. El 1999 va rebre la Creu de Sant Jordi concedida por la Generalitat de Catalunya. www.pereportabella.com

Carles Santos
(Vinaròs, 1940) pot ser considerat com un artista integral que parteix d’una llarga carrera com a pianista abastant, més tard, moltes altres disciplines musicals com ara la direcció i composició. La suma de totes aquestes facetes unida a l’experiència i reflexió acumulada en d’altres àmbits artístics com el cinema, el teatre o les arts visuals, cristal·litzen en els seus múltiples treballs escènics, musicals i plàstics que li han valgut el reconeixement internacional per l’originalitat de les seves propostes i el rigor en la seva realització. Alguns dels seus espectacles són: “Visca el piano”, “La boqueta amplificada”, “Crèdit tonal”, “Tramuntana Tremens”, “La grenya de Pasqual Picanya (Assessor jurídic/administratiu)” o “Ricardo i Elena”. http://www.carles-santos.com/

Susana Solano
Barcelona 1946. Estudià a la Facultat de Belles Arts de Barcelona (1976-1980) i en fou professora (1981-1987). Les seves escultures s’han exposat i formen part de les col·leccions de museus com ara el MoMA i el Guggenheim de Nova
York, l’Stedelijk Museum d’Amsterdam o el MACBA. Ha participat a la Documenta de Kassel (VIII i IX), la Bienal de Sao Paolo (1987), Venècia (1988 i 1993) o a l’Skulptur Projekte de Münster (1987). L’any 1988 va rebre el Premio Nacional de Artes Plásticas. Va presidir l’Associació d’Artistes Visuals de Catalunya entre els anys 1993 i 1996.

Arnau Vilardebó
Actor, autor i animador escènic des de 1972, ha treballat amb directors com Santiago Sans, Joan Ollé, Ricard Salvat, Xavier Albertí, Vicente Aranda, Ricardo Franco, Rosa Vergés. Fou un dels actors del cas La Torna (1977) d’Els Joglars.
El 1984 fundà la Marató de l’Espectacle, premi Arts Escèniques 1993 de l’AADPC i Premi Especial de la Crítica 1996.
Entre 1999 i 2003 organitzà el Festival de la Paraula. L’any 1995 rebé el Premi Sebastià Gasch d’Arts Parateatrals i des de 1998 fins 2003 en va ser president del Jurat. Ha participat en sèries televisives com la llegendària Terra d’escudella i Porca misèria. Entre 2005 i 2008 ha estat President de l’Associació d’Actors i Directors Professionals de Catalunya. Ara es dedica a produccions pedagògiques d’audio en francés i a les seves creacions personals sobre mitologia grega que representa internacionalment des de 1997 a Colòmbia (Abrapalabra, Festival Iberoamericano de Teatro de Bogotá
2006), Venezuela, Ecuador, Perú, Cuba, Brasil, França, Maulhelden-Berlin 2004, Beyond the Border. Gales. (UK) 2007.


GESTORS CULTURALS

Vicenç Altaiò
(Santa Perpètua de Mogoda, Vallès Occidental, 1954) és un poeta català. Ha estat comissari de l'Any Miró 1993, coordinador general de l'Any Pla 1997 i assessor cultural de diverses institucions, entre les quals Fonds Regional d'Art
Contemporain Languedoc-Roussillon i FRAC Midi-Pyrénees. Ha fet cursos a l'Escola Eina, ha muntat performances a Metrònom i ha organitzat exposicions per a la Fundació Miró i la Fundació La Caixa de Pensions. Membre de l'AELC,
ha col·laborat a l'Avui i a El Mundo. El 2005 va guanyar el Premi Vicent Andrés Estellés de poesia. Actualment és director del centre KRTU.

Eulàlia Bosch
Barcelona 1949. professora de filosofia, fundadora i directora, entre 1984 i 1994 de l’Institut de Recerca per a l’Ensenyament de la Filosofia. Creadora i responsable, entre 1995 i 1998, del Servei Educatiu del MACBA. Promotora i
col·laboradora de nombrosos projectes i publicacions d’àmbit internacional, és autora del llibre “El placer de mirar” i comissaria, entre d’altres, d’exposicions com “Criatures misterioses”, “La Capsa Màgica”, “Veure la llum”.. Ha escrit
“¿Quién educa a quién?”, “Filosofia en la escuela. La practica..” i “Educació i vida quotidiana”

Teresa Carranza
Actualment treballa a la secció de Teatre a l’Institut Ramon Llull. Manager de la Companyia Mudances durant molts anys. Va ser responsable del procés de negociació del pacte laboral de l’Associació de Professionals de la Dansa de
Catalunya amb les companyies de dansa. Gestora cultural. Manager de l’Agustí Fernandez i l’Associació Cirulita.

Francesc Casadesús
És el director del Mercat de les Flors de Barcelona. Abans treballà com a director de comunicació del MACBA a Barcelona, gerent de l’Institut de Cultura de Vic i com a productor en diversos espectacles. És llicenciat en Psicologia i
està en possessió d’un màster en Gestió Cultural.)

Jordi Colominas
Ha estat durant molts anys treballant per Comediants i actualment és director artístic de la Fira de Teatre al Carrer de Tàrrega. Ha participat en el disseny i producció de molts projectes relacionats amb el món de l’espectacle.

Sergi Díaz
Coordinador de l’Ateneu Popular 9 Barris i membre de la Junta Directiva de Bidó de Nou Barris (entitat gestora de l’Ateneu Popular 9 Barris). Llicenciat en Humanitats per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). Màster en Gestió
Cultural per la Universitat de Barcelona-Fundació Bosch i Gimpera

Lídia Gilabert
Gestora cultural. Va estudiar Ciències de la Informació -Periodisme- per la UAB i Il·lustració per l'Escola Superior de Disseny i d’Art Llotja. Ha treballat en producció a l’agència d’espectacles Free Art, en comunicació i tasques d’edició a l'editorial Actar i en comunicació i coordinació de pel·lícules al Sitges Festival Internacional de Cinema de Catalunya.
Va coordinar l’exposició i catàleg L'art del risc. Circ contemporani català (2005) i el catàleg Carles Santos. Visca el piano (2006). Aquest últim any ha col·laborat en la redacció de l'avantprojecte d'un Centre de Creació d'Arts
Escèniques a Roca Umbert-Fàbrica de les Arts (Granollers, 2007).

Marta Gili
Actualment és la directora del Jeu de Paume de París, la galeria nacional de referència a França respecte les arts visuals en totes les seves manifestacions. Anteriorment ha estat 15 anys vinculada a la Fundació "la Caixa", primer com
a directora de programació de la sala Arcs i posteriorment com a cap del departament de fotografia i arts visuals, comissariat una cinquantena d’exposicions.

Pilar Parcerisas
(Manresa, 1957). Crítica i historiadora de l’art, assagista i curadora d’exposicions. Doctora en Història de l’Art i Llicenciada en Ciències de la Informació. Ha realitzat com a comissària més de 40 exposicions, entre elles destaquen l’exposició “Idees i Actituds. Entorn de l’art conceptual a Catalunya, 1964-1980...” (Centre d’Art Santa Mònica,1992), “Joseph Beuys. Manresa Hbf” (Centre d’Art Santa Mònica,1994), “Agnus Dei. L’art romànic i els artistes del segle XX” (MNAC,1996), Pere Català-Pic (La Caixa, itinerant, 1998), Pere Noguera (Palau de Pedralbes,2003) i Dalí. Afinitats Electives (Palau Moja, Any Dalí, 2004), Man Ray, llums i somnis (Girona, València, Madrid i Tarragona, 2006-2007). Ha publicat el llibre Conceptualismo(s). En torno al arte conceptual en España, 1964-1980 (2007). És crítica d’art del diari AVUI.

Ramon Parramon
Vic 1963. Cap d’estudis de màsters i postgraus a l’Elisava Escola Superior de Disseny i codirector del Màster de Disseny i Espai Públic d’Elisava-UPF. Director del programa Idensitat (www.idensitat.org), ha participat a varies exposicions individuals i col·lectives, tallers i fòrums de debat. Ha dut a terme nombrosos projectes interdisciplinaris sobre les funcions de l’art a contextos sociopolítics específics. Ha elaborat el projecte del futur Centre d’Art de Vic.

EMPRENEDORS

Carme Balcells
Agent literària, fundadora de l’agència CBS, creadora, inventora, impulsora de l’anomenat “boom” de la literatura sud- americana. Una frase que la defineix: “Fue la primera agente en introducir la cláusula de cesión por tiempo limitado de los derechos de un libro. Quizá no ha cambiado la literatura, pero la vida de los escritores es distinta después de su paso por ese mundo.” Medalla d’Or al Mèrit en les Belles Arts el 1999.

Lluís Bassat
Diplomat en Ciències Socials i Administració d'Empreses. El 1975 crea l’agència de publicitat Bassat & Asociados, que arriba a l’actual grup Bassat Ogilvy Iberia, del que n'és president. Va ser president d'Ovideo-Bassat-Sport, amb la que creà i realitzà les cerimònies d'Inauguració i cloenda dels Jocs Olímpics Barcelona 1992 (treball per al que va ser reconegut amb la Medalla d'Or 92). Doctor Honoris Causa per la Facultat de Comunicació i Humanitats de la Universitat Europea de Madrid, ha estat guardonat també com el millor publicitari espanyol del segle XX.

Sergio Caballero
És fundador i co-director de SONAR. Artista polifacètic, va fer instal·lacions, compondre música i performances. Va formar par del Art Total Grup “Los Rinos”.

Bruno Figueras
Barcelona 1949. Llicenciat en Ciències Econòmiques i Empresarials per la UB i Màster Business Administration per la Universidad de Stanford (California, USA). La seva trajectòria professional ha estat vinculada al món immobiliari. Des
de 1994 presideix la companyia Habitat Grupo Empresarial. És membre del Patronat de la Fundació del Museu d’Art Contemporani de Barcelona (MACBA), membre del Patronat de la Fundació Conservatori del Liceu i Cònsol Honorari
d’Austràlia.

Chantal Grande
Pionera del galerisme fotogràfic amb prestigi internacional, fa més de vint anys va crear la galeria Forvm de Tarragona, especialitzada en fotografia i una de les més importants del país, és la responsable també de la Fundació Forvm per a
la Fotografia, que té la seu a la casa Canals de Tarragona. És la directora del centre d'art contemporani Tinglado 2 de Tarragona. Recentment ha estat nomenada comissària artística de la Fundació HSBC per a la fotografia, amb seu a París. Ha comissariat nombroses exposicions i ha publicat textos i entrevistes amb els millors fotògrafs contemporanis.

Ton Granero
Membre de l’estudi Eumogràfic www.eumografic.com i Eumoeditorial i expresident de H Associació de les Arts Contemporanies www.h-aac.net. La seva activitat des de Vic ha estat un catalitzador de bona part de l’activisme
cultural de la zona.

Jaume Mateu (Tortell Poltrona)
Pallasso fundador i director del Circ Cric (1980/1982). Director del 1er i 2on Festival Internacional de Pallassos de Cornellà. Fundador i director del Centre de Recerca de les Arts del Circ (C.R.A.C.) amb seu a Sant Esteve de
Palautordera (1995). Fundador de Pallassos Sense Fronteres.

Marta Oliveres i Tortosa
Des de 1991 ha treballat amb diferents artistes i companyies del panorama cultural català com Carlos Santos o Marcel·lí Antúnez. Directora i fundadora de diverses organitzacions de gestió cultural/management com MARTELI
PRODUCCIONS i el projecte EL VIVERO, plataforma de gestió de artistes emergents. També és membre del IETM al 1992. Actualment és directora de MOM-Produccions i el Vivero. http://www.martaoliveres.com/

Salvador Sunyer
Director de Bitò Produccions que és una empresa amb seu a Salt (Girona) dedicada a la producció i programació d’espectacles i gestió integral de teatres (Teatre de Salt, Teatre de Blanes...) i festivals (Festival Temporada Alta de
Girona), i la segona productora de Catalunya, amb 14 anys d’activitat i més de 70 produccions en exhibició i gira per Catalunya i Espanya.

Margarida Troguet
Ha dedicat tota la seva vida professional al teatre. Primer com actriu en el grup l’Esquella. L’any 1981 va incorporar-se a l’Aula de Teatre (Ajuntament de Lleida) a on va ensenyar expressió corporal a infants i joves. Ha participat activament
en la creació i direcció d’espectacles teatrals. Des de l’any 1998 dirigeix el teatre l’Escorxador de Lleida.


PENSADORS/HUMANITATS

Xavier Antich
La Seu d'Urgell, 1962. Filòsof . És doctor en filosofia. Actualment treballa, com a professor titular d’estètica, a la Universitat de Girona i com a director del Programa d’estudis Independents del Museu d'Art Contemporani de
Barcelona. Ha escrit diversos llibres i escriu regularment en la secció de Cultura i en el suplement "Cultura/s” de LaVanguardia, diari del que n'és membre del consell de redacció. També ha escrit articles sobre Martin Heidegger, Jan
Patocka i Emmanuel Lévinas. Entre les seves obres cal esmentar: Introducció a la metafísica d’Aristòtil (1990), El rostre de l'altre (1992) Premi Joan Fuster d'assaig, Franz Schubert i l'estètica del romanticisme alemany, El lloc de la música en l'idealisme alemany, La dissonància, el signe d'allò modern: entorn de l'estètica musical d'Adorno, Ricercare.
Qüestions d'estètica musical.

Manuel Delgado
Llicenciat en Història de l’Art per la UB. Doctor en Antropologia per la mateixa universitat. Estudis de tercer cicle a la Section de Sciences Religieuses de l’École Pratique des Hautes Études, Sorbona de París. Des de 1986 és professor titular d’Etnologia religiosa en el Departament d’Antropologia Social de la Universitat de Barcelona. Es coordinador del
doctorat Antropologia de l’Espai i del Territori, membre del GRECS (Grup de Recerca en Exclusió i Control Socials) de la Universitat de Barcelona i del Grup de Treball d’Etnografia dels Espais Públics del Institut Català d’Antropologia..
http://www.geocities.com/antropoweb/delgado.htm

Jordi Jané
Actor, escriptor, periodista i crític de circ. Presentador de ràdio i televisió. Professor de Teoria i Història del Circ. Membre del Jurat dels Premis Nacionals de Cultura. Comissari, amb Joan Minguet, de l’exposició L’art del risc: circ
contemporani català (CCCB, 2006).

Josep Ramoneda
(Cervera, Lleida, 1949) periodista, filòsof i escriptor. Llicenciat en Filosofia per la Universitat Autònoma de Barcelona.
Va ser professor de Filosofia Contemporània en aquesta universitat entre 1975 i 1990. Avui dia és el director general
del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB). Durant anys va col·laborar en el diari La Vanguàrdia de Barcelona. Actualment col·labora en el diari El País i en la Cadena Ser, dins dels programes Hoy por Hoy i Hora 25. Ha
escrit nombrosos llibres, l’últim d’ells és Els reptes de la democràcia.

Ignasi Riera i Gassiot
Escriptor i polític. Ha estat regidor de Cultura de l'Ajuntament de Cornellà de Llobregat, i diputat al Parlament català per Iniciativa per Catalunya (IC). Col·labora en diversos diaris i revistes, i és també conferenciant i tertulià radiofònic. Com a escriptor ha aportat més de trenta obres tan literàries com d’assaig.

Montse Romaní
Llicenciada en Belles Arts per la Universitat de Barcelona (1986-1991). Des de 1992 treballa en la gestió cultural en diferents projectes de caràcter independent i institucional (Col·lectiu d’Espais d’Art Contemporani, Club 7, Red-Arte,
Associació de Artistes Visuals de Catalunya, festival SÓNAR, CCCB, Fundació Cultural "la Caixa", ETSAB). Fa un Màster en comissariat independent d’art contemporani en el Goldsmiths College, Universitat de Londres (1998-99).

Xavier Rubert de Ventós
Barcelona, 1939. Filòsof, la seva activitat intel·lectual va assolir notorietat a partir de la publicació dels assaigs El arte ensimismado (1963) i Teoría de la sensibilidad (1968l). Professor d’estètica en la Universitat de Barcelona i catedràtic de la Politècnica, participa, l’any 1976, en la fundació del Col·legi de Filosofia. Diputat al Congres entre 1982 i 1986 pel PSOE. El 1987 fou escollit al Parlamento Europeu. http://www.uoc.edu/lletra/noms/rubertdeventos/index.html

Ricard Salvat
Catedràtic d’Arts Escèniques de la UB. Figura clau en la renovació de les arts escèniques a Catalunya. Director d’escena. Actualment és president de l’Associació de Investigació i Experimentació Teatral (AIET). Recentment li ha
estat encarregada l’elaboració del projecte del museu permanent de la història del Teatre Català a Reus. És director del Festival Entrecultures de Tortosa.

Jorge Wagensberg
És un dels divulgadors científics més destacat d’Espanya. Professor de Teoria dels Processos Irreversibles a la Falcultat de Física de la UAB. Director del Museu de la Ciència de la Fundació “La Caixa”. També és el fundador i
editor de la col·lecció de llibres Metatemas, de la editorial Tusquets, dedicada al pensament científic.





Plataforma de la Cultura per a un Consell de les Arts
Maig de 2008

martes, abril 15, 2008

Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 47. Diumenge, 13 d'abril del 2008

Els escenògrafs catalans diuen sentir-se maltractats tot i el boníssim moment que viu el sector al país, amb propostes cada cop més agosarades i encertades

Dramatúrgia de l'espai
TERESA BRUNA

Una obra dramàtica és un treball en què intervenen diferents professionals, tots imprescindibles. Tot parla, tot és comunicació. L'escenografia, també. Catalunya té un esplèndid planter d'escenògrafs i noms com Paco Azorín, Pep Duran, Max Glaenzel / Estel Cristià (Premi de la Crítica 2007 per 2666); Pol Berrondo, Alfons Flores, Lluc Castells, Frederic Amat, Oriol Broggi, Llorenç Corbella, demostren el bon moment que passa el sector.

Contactem amb Montse Amenós, perquè té tres obres en cartell: El llibertí, Ex i L'home, la bèstia i la virtut, i per pocs dies, Una maleta, dues maletes, tres maletes. Per ella, "l'estil depèn de molts factors: perquè t'agrada l'obra, o disfrutes amb el muntatge, o perquè la feina et porta cap a un camí. M'agrada la simplicitat si la puc resoldre a través d'un sol element". Una simplicitat per als que han de moure escenes, però no per a ella, que les ha de pensar! A L'home, la bèstia i la virtut, com a Tres Dramolette, l'escenari gira i es transforma: "Crec que fer-ho d'aquesta manera és un pas endavant". També està molt contenta amb El llibertí: "M'agraden els referents artístics. L'escena allà és un gran trompe-l'oeil."

Un tractament injust

"Porto molts anys de professió i noto moltíssim una diferencia de tracte en relació a abans. Recordo una cosa molt senzilla, La mort d'Enric Ribera, que va tenir molt d'èxit. M'entrevistaven més als dos anys de començar que ara. I això que no sabíem res i no hi havia ni un duro! En canvi, al Mar i cel segona part gairebé no s'ha parlat de nosaltres". La crítica tampoc és justa: "Ens sorprèn llegir: «El director ha situat això en aquest espai». Una cosa és que no surti el nom, però que s'atribueixi a un altre la teva feina... Som un equip!".

Bibiana Puigdefàbregas,

guanyadora de l'últim Premi Butaca per European house i ara amb Germanes a la cartellera, hi està d'acord: "Els escenògrafs ens queixem de no estar prou reflectits, però els figurinistes i els il·luminadors tenen un tracte encara més injust. Les crítiques dediquen el 80% a l'autor, un 15% al director i el 5% restant als actors i tot l'equip artístic. I de vegades la llum és bàsica per veure-ho com ho veiem", ens diu. També concorda en què l'estil d'un escenògraf està condicionat per l'obra: "Arcadia requeria un espai gran. En canvi, per a Germanes he volgut un espai quotidià, que sigui un referent proper per al públic, la comèdia necessita identificació immediata", continua.

Ramon Simó, director d'Arcàdia, també és escenògraf. Ara mateix està acabant Espectres, a punt d'estrenar-se al Romea: "Són dos oficis. Un escenògraf ha de comprendre les lleis de l'espai, s'ha de tenir idea de la composició, talent visual... coses que un director no té per què saber. Vaig començar com a escenògraf i ara em sento còmode amb les dues coses". A l'hora d'escollir: "M'agrada el teatre d'autor, amb textos sofisticats, que diuen moltes coses i tenen diverses capes de lectura. Quan em plantejo dirigir una obra com Arcàdia prefereixo encarregar l'escenografia a un altre per poder-me concentrar en els actors". Només fa doblet en obres que tenen un "format còmode com Umbra", que s'està representant al TNC.

A Puigdefàbregas li agrada el contacte amb el director: "L'escenografia també ha d'assajar. Si no veus com funciona, pot ser que es mogui cap a un altre costat. Un cop construïda, l'escenògraf ha de ser allà i, si el director diu, per exemple, que necessita una copa, jo li puc proposar que un vas potser li aniria millor per un motiu o un altre. Així la proposta genera una contraproposta que fa créixer la idea".

L'ensenyament

L'Institut del Teatre (IT) és un dels 15 únics centres d'Europa on l'escenografia és carrera universitària. En molts països encara s'ensenya a Belles Arts o Arquitectura. Andreu Rabal, professor d'escenografia a l'IT, ens en parla: "Aprenen a llegir els textos des de l'òptica de l'espai, de la llum, de l'atmosfera. L'escenògraf ha de fer la dramatúrgia de l'espai. Ha d'interpretar amb els seu projecte com ho fa l'actor amb el seu cos". Per Rabal, estudiar a l'Institut té molts avantatges: "Al mateix edifici s'estudia tot el procés. Poden tocar escenari des del primer moment i treballen conjuntament amb estudiants de direcció, de dramatúrgia i d'interpretació". Algunes de les matèries són espai escènic, perspectiva escènica, dibuix tècnic, maquetisme, il·luminació, figurinisme, historia de l'art aplicada al teatre...

Iago Pericot, director i escenògraf considerat des de sempre un avançat al seu temps, creu que cal una dinamització: "L'ensenyament s'ha de contemplar amb una visió més amplia que abasti els diferents elements que intervenen en l'espectacle, des de figurinisme, il·luminació, caracterització, so... a videoart, cinema, internet, TV, publicitat, imatge digital, localització d'espais, documentals... La meva proposta seria dissenyar una carrera artística on l'escenografia seria una especialització. S'hauria de dir direcció artística i abastar tota la responsabilitat de l'espectacle. La tecnologia s'aplica, però no entra als plans d'estudis".

El muntatge

En aquest sentit, Anna Solanilla, cap d'especialitat d'escenografia de l'Institut, avança que s'està elaborant un nou pla d'estudis que estarà llest d'aquí a un parell d'anys. Mentrestant, es posa èmfasi en les diferents sortides professionals que ofereix l'escenografia, com ara muntatge d'exposicions.

El Teatre Auditori de Sant Cugat ofereix un taller de construcció d'escenografies amb finalitat d'intercanvi i preferència en la programació. En ser teatre públic, no busca rendibilitzar l'espai sinó un rendiment cultural: "Construir per construir, aquí no té sentit. Hi ha molts tallers a Catalunya, amb grans professionals. Nosaltres volem ajudar les companyies", diu Pep Tugues, director de la sala, on es va construir la complicada European House. "Els actors havien de viure-hi, s'hi van posar bigues! Ha estat de les més complicades, però va ser un plaer construir-la. Grease ha estat la més grossa, Carta a una desconeguda de les més artesanals i com a curiosa, Las mujeres de Lorca: ens van demanar fer l'escenografia amb sabates, i en vam utilitzar 1.500 parells. No va ser fàcil però sí un repte, ens agraden els reptes".

sábado, enero 19, 2008

Aquest article publicat al diari AVUI reflecteix la postura de la Plataforma per a un Consell de les Arts.

Un consell, no feu Consell
Claret Serrahima, Oscar Guayabero (Avui, 20 de novembre de 2007)


Ara fa quatre anys els partits d'esquerra van assolir el govern de la Generalitat. Un dels projectes interessants d'aquest canvi era el paper de la societat civil, tradicionalment menystinguda per la dreta. Es va començar a parlar d'un Consell de la Cultura a la manera dels Arts Council anglosaxons. La societat civil es va organitzar per ajudar a aquest impuls mitjançant la Plataforma per a la creació del Consell de les Arts. Era un repte, ja que en el món llatí no n'existeixen gaires precedents. Catalunya se situava al capdavant en matèria de cultura. Un consell de la cultura és bàsicament una eina per decidir des de la societat civil les línies d'actuació culturals, subvencions, projectes, recerca... Els membres del consell surten de la cultura en actiu i aporten l'experiència de forma remunerada, però mantenint la independència, és a dir, continuant la seves carreres professionals i establint un contracte programa, amb objectius marcats i caducitat, que asseguri la seva renovació i distància dels moviments electorals. Pot semblar massa abstracte pels que no hi estem avesats, però és molt senzill: els temes de cultura es decideixen amb criteris de qualitat, oportunitat i línies de treball a llarg termini, sense la pressió de les aritmètiques parlamentàries. És obvi que aquest consell ha de donar comptes al Parlament democràticament escollit, però des de la llibertat d'acció.

El que havia de ser un procés ràpid s'ha allargat durant tres consellers, amb més o menys fortuna. Cal ressaltar el desbloqueig que Ferran Mascarell va fer en la seva curta estada com a responsable de Cultura. En aquests moments el conseller Tresserras és qui està impulsant la llei que està al Parlament. Però sorprenentment, el seu grup parlamentari, ERC, amb el consentiment de la resta del govern d'entesa (ICV i PSC) ha presentat unes esmenes que desmunten el Consell de les Arts i el converteixen en una mena de staff funcionarial, un departament més de la conselleria de Cultura. S'ha reduït de 14 a 7 membres per poder-los contractar a jornada completa, amb l'obligació d'abandonar les seves respectives carreres, establint estrictes mecanismes de control polític. El concepte bàsic de qualsevol Arts Council és la independència, i poca independència es té si s'està a sou de l'administració. Això no és bo ni per als membres del consell ni per a la cultura, ells han de deixar de crear, la cultura es perd les seves produccions, i les seves opinions ja no seran des de la pràctica sinó des d'una talaia llunyana.

Veient com van les coses, un té la sospita que els nostres polítics potser encara no estan preparats per assumir la participació activa de la societat civil en la cultura. Doncs llavors fem-nos tots plegats un favor i no creem un Consell de les Arts que sigui un nyap, perquè un mal pas en aquest moment suposarà un retrocés durant anys.

Cultura en mans dels experts i no dels tècnics
Ens anuncien des de Sao Paulo que volen fer una biennal d'art sense obres d'art. És una proposta trencadora i suggerent. Sales buides per a la reflexió. Recorda aquell congrés que va organitzar el curador Hans Ulrich Obrist en què tot estava organitzat menys les ponències. Va ser una proposta conceptualment interessant. De vegades el que és trencador en l'art és decebedor a la vida domèstica. Un Consell sense consell, que és el que semblen voler des del govern, no és un experiment sinó un error. De debò, si no s'ho creuen que no ho facin. Ells estaran més contents i nosaltres més tranquils. Si fem néixer un mal Consell, l'error serà irreparable. Hem sobreviscut sense ell durant anys, la societat civil s'ha anat organitzant i ha anat creant una xarxa rica i activa. Deixem als polítics fer la seves cultures de partit i seguim treballant des de la independència per millorar entre tots la cultura del país.

El volen anomenar Consell Nacional de la Cultura i de les Arts: com més li fan créixer el nom, més escurcen les seves competències. Això no vol dir que els partits siguin tots iguals, és evident en molts aspectes el gir a l'esquerra del govern. La contemporaneïtat és ara més present i més recolzada. Els equilibris que deuen fer entre els operadors privats, els interessos generals i les aritmètiques parlamentàries deuen ser força complexos. Tanmateix, no s'explica la seva por precisament a descarregar-se de responsabilitats políticament compromeses, possibilitant una cultura de risc imprescindible per innovar. Deixem la cultura en mans dels experts, que no dels tècnics. Els experts basen les seves opinions en l'experiència directa, els tècnics en teories. I ens cal experiència per provar coses, fins hi tot per errar, de tant en tant. Els experts es poden equivocar, els tècnics neguen la possibilitat de l'error.