martes, noviembre 29, 2011
miércoles, noviembre 09, 2011
Sostenibilitat i escenografia
L'escenògraf Jordi Salvador publica en el seu bloc unes reflexions molt interessants sobre escenografia, ecologia i sostenibilitat :
Escenografia i ecologia
La idea d'un moble construït en cartró no és nova. De fet dissenys fabricats amb aquest material han guanyat importants premis. I també han servit per moblar campaments de refugiats per persones amb problemes arreu del món. És observant aquests elements que apareix la relació escenografia - ecologia - sostenibilitat. Ja fa anys que és parla que la ecologia urbana es basa en les tres R: reutilització, reducció, reciclatge. Aquest inici del segle XXI ha estat un temps de vaques grasses que ha permès dispendis importants en grans projectes escènics que ara sembla s'ha acabat. De fet encara avui les produccions operístiques ocupen sovint una desena de grans camions per moure's pels diferents teatres, o entre aquests i els seus magatzems. Això és ara, ja que dècades abans bastava amb una furgoneta o com a màxim un camió per portar tot allò necessari per fer una gira d'una companyia de sarsueles amb diferents títols. Evidentment, la qualitat dels espectacles solia veure's afectada per un mitjans escassos, però les representacions es feien a teatre ple vila rere vila. Cal parlar de decorats corporis, perquè si parlem d'aquells vells muntatges amb decorats penjats de roba o paper, tant sols en una maleta o un fardell hi cabia tot un espectacle.
Si parlem de reutilització i reciclatge escenogràfic podem remuntar-nos, modernament, a aquells temps dels decorats pintats. Existien els decorats de repertori que servien per obres diferents pel seu caràcter neutre. Hi havia interiors rústecs, sales blanques, sales mitjanes, sales riques, salons, castells, palaus; o també jardins, boscos, selves i tropicals entre ells. Molts teatres n'havien tingut al seu magatzem, cosa que els permetia de canviar de producció teatral sense gaires costos (només calia apedaçar-los i tornar-los a penjar del teler), quan no els anaven a buscar a tallers d'escenografia especialitzats en el lloguer de decorats. Per tant la primera R es complia sobradament. La segona R era del tot evident. L'espai que ocupa un decorat de roba o paper un cop plegat és mínim. Això recorda l'anècdota d'un cap tècnic que volia enviar un camió per carregar el tercer acte de l'Òpera Aïda pintada per Josep Mestres Cabanes al magatzem d'un gran teatre fora ciutat, quan tots els decorats ja viatjaven convenientment plegats al maleter d'un turisme acompanyat de cinc persones. La tercera R és encara més curiosa. Els decorats de paper precisen d'unes tires de roba adherides per la seva part posterior per dóna'ls-hi resistència. Aquestes tires habitualment eren estripades de vells decorats de roba ja en desús, ja que la pintura els conferia una qualitat que no es trobava en la roba nova. Però encara hi ha més. Els antics decorats han estat pintats tradicionalment amb pigments naturals: terres i materials generalment extrets de la natura i han usat com a aglutinant i adhesiu cola extreta de la pell d'animals d'escorxador. Així doncs, es pot afirmar que els antics decorats de roba i paper eren, i són, ecològics.
Però que passa amb els decorats corporis. Havent treballat amb decorats de companyies estrangeres, sobretot en temps passats les de països socialistes, hom se'n adona de la capacitat que aquestes tenien per reutilitzar elements. Això era molt visible en les inscripcions i marques en els practicables i bastidors. També es pot veure en produccions arribades des de la Gran Bretanya que encara usen, sovint, la fusta i els bastidors de mesures estandarditzades que permeten aquesta reutilització o en el pitjor dels casos el seu reciclatge. A nivell constructiu des de la desaparició dels bastigis armats - els envarillats, com diuen alguns - i d'aquells practicables i rampes fetes a base de crosses i teleres, la reutilització ha quedat reduïda en les tarimes d'alumini de mesures estàndard que se solen usar en bona part dels teatres del nostre país. Davant d'això sorgeix la pregunta: som prou rics per malbaratar materials i energia en construccions per definició efímeres? Avui la construcció escenogràfica usa nous materials de qualitat com l'acer, l'alumini, la resina de polièster, la fibra de vidre, policarbonats, polivinils, poliestirè i un llarg etcètera, molts d'ells -els plàstics- procedents dels hidrocarburs. A més d'aquests es segueixen usant la fusta i els tèxtils. Possiblement un escenògraf ja té prou condicionants al seu cap a l'hora de dissenyar com per posar-n'hi de nous. Però la societat i el nostre entorn està canviant. És precisament en la llibertat creativa del treball escenogràfic on rau la possibilitat de canviar. Per un escenògraf dissenyar una gran producció lírica, musical o dramàtica és una comanda important. Però està en les seves mans que aquesta escenografia tingui a més la qualitat de sostenible. Com? Senzillament pensant-hi. Es fa difícil creure que cap escenògraf sigui capaç de fer la seva obra sense poder incorporar materials nets, ecològics, procedents si pot ser del reciclatge o de la reutilització d'altres produccions ja mortes. Escenografies pensades i dibuixades amb elements modulars de fàcil reutilització posterior, elements amb volumetries desmuntables que han de permetre estalviar en el transport, creant volums i estructures executables amb materials naturals per evitar els derivats del petroli. Els i les escenògrafs són capaços d'això i més, només s'ho han de proposar.
Però dins l'escenografia també s'hi inclou la il·luminació. Els consums energètics dels teatres són molt importants. L'única avantatja és la curta durada dels espectacles. Des de fa anys que nous aparells d'il·luminació estan prosperant en el món de Talia. Sobretot la revolució actual dels Led's que està transformant tant el concepte de la escenografia tornant als fons pintats, llevat que ara són en moviment, com el de la il·luminació permetent efectes impensables fa poc temps, per exemple en els ciclorames. Molts il·luminadors tendeixen a usar gran nombre de projectors - quants més millor - en els seus treballs. Sovint sembla tant una forma de justificar els seus honoraris com de donar molta feina de muntatge als luminotècnics. Ha pensat mai un il·luminador a dissenyar un espectacle amb el mínim de projectors perquè aquest sigui reeixit. Hi ha experiències contemporànies d'espectacles amb llum de torxes o amb llum natural reflexa. Això no sempre és possible és cert, però el minimalisme cal prendre'l com un mèrit i no al revés.
Escenografia i ecologia no apareixen mai juntes en el cercador d'Internet més important i això, com a mínim, és simptomàtic.
(Jordi Salvador - escenògraf)
Escenografia i ecologia
La idea d'un moble construït en cartró no és nova. De fet dissenys fabricats amb aquest material han guanyat importants premis. I també han servit per moblar campaments de refugiats per persones amb problemes arreu del món. És observant aquests elements que apareix la relació escenografia - ecologia - sostenibilitat. Ja fa anys que és parla que la ecologia urbana es basa en les tres R: reutilització, reducció, reciclatge. Aquest inici del segle XXI ha estat un temps de vaques grasses que ha permès dispendis importants en grans projectes escènics que ara sembla s'ha acabat. De fet encara avui les produccions operístiques ocupen sovint una desena de grans camions per moure's pels diferents teatres, o entre aquests i els seus magatzems. Això és ara, ja que dècades abans bastava amb una furgoneta o com a màxim un camió per portar tot allò necessari per fer una gira d'una companyia de sarsueles amb diferents títols. Evidentment, la qualitat dels espectacles solia veure's afectada per un mitjans escassos, però les representacions es feien a teatre ple vila rere vila. Cal parlar de decorats corporis, perquè si parlem d'aquells vells muntatges amb decorats penjats de roba o paper, tant sols en una maleta o un fardell hi cabia tot un espectacle.
Si parlem de reutilització i reciclatge escenogràfic podem remuntar-nos, modernament, a aquells temps dels decorats pintats. Existien els decorats de repertori que servien per obres diferents pel seu caràcter neutre. Hi havia interiors rústecs, sales blanques, sales mitjanes, sales riques, salons, castells, palaus; o també jardins, boscos, selves i tropicals entre ells. Molts teatres n'havien tingut al seu magatzem, cosa que els permetia de canviar de producció teatral sense gaires costos (només calia apedaçar-los i tornar-los a penjar del teler), quan no els anaven a buscar a tallers d'escenografia especialitzats en el lloguer de decorats. Per tant la primera R es complia sobradament. La segona R era del tot evident. L'espai que ocupa un decorat de roba o paper un cop plegat és mínim. Això recorda l'anècdota d'un cap tècnic que volia enviar un camió per carregar el tercer acte de l'Òpera Aïda pintada per Josep Mestres Cabanes al magatzem d'un gran teatre fora ciutat, quan tots els decorats ja viatjaven convenientment plegats al maleter d'un turisme acompanyat de cinc persones. La tercera R és encara més curiosa. Els decorats de paper precisen d'unes tires de roba adherides per la seva part posterior per dóna'ls-hi resistència. Aquestes tires habitualment eren estripades de vells decorats de roba ja en desús, ja que la pintura els conferia una qualitat que no es trobava en la roba nova. Però encara hi ha més. Els antics decorats han estat pintats tradicionalment amb pigments naturals: terres i materials generalment extrets de la natura i han usat com a aglutinant i adhesiu cola extreta de la pell d'animals d'escorxador. Així doncs, es pot afirmar que els antics decorats de roba i paper eren, i són, ecològics.
Però que passa amb els decorats corporis. Havent treballat amb decorats de companyies estrangeres, sobretot en temps passats les de països socialistes, hom se'n adona de la capacitat que aquestes tenien per reutilitzar elements. Això era molt visible en les inscripcions i marques en els practicables i bastidors. També es pot veure en produccions arribades des de la Gran Bretanya que encara usen, sovint, la fusta i els bastidors de mesures estandarditzades que permeten aquesta reutilització o en el pitjor dels casos el seu reciclatge. A nivell constructiu des de la desaparició dels bastigis armats - els envarillats, com diuen alguns - i d'aquells practicables i rampes fetes a base de crosses i teleres, la reutilització ha quedat reduïda en les tarimes d'alumini de mesures estàndard que se solen usar en bona part dels teatres del nostre país. Davant d'això sorgeix la pregunta: som prou rics per malbaratar materials i energia en construccions per definició efímeres? Avui la construcció escenogràfica usa nous materials de qualitat com l'acer, l'alumini, la resina de polièster, la fibra de vidre, policarbonats, polivinils, poliestirè i un llarg etcètera, molts d'ells -els plàstics- procedents dels hidrocarburs. A més d'aquests es segueixen usant la fusta i els tèxtils. Possiblement un escenògraf ja té prou condicionants al seu cap a l'hora de dissenyar com per posar-n'hi de nous. Però la societat i el nostre entorn està canviant. És precisament en la llibertat creativa del treball escenogràfic on rau la possibilitat de canviar. Per un escenògraf dissenyar una gran producció lírica, musical o dramàtica és una comanda important. Però està en les seves mans que aquesta escenografia tingui a més la qualitat de sostenible. Com? Senzillament pensant-hi. Es fa difícil creure que cap escenògraf sigui capaç de fer la seva obra sense poder incorporar materials nets, ecològics, procedents si pot ser del reciclatge o de la reutilització d'altres produccions ja mortes. Escenografies pensades i dibuixades amb elements modulars de fàcil reutilització posterior, elements amb volumetries desmuntables que han de permetre estalviar en el transport, creant volums i estructures executables amb materials naturals per evitar els derivats del petroli. Els i les escenògrafs són capaços d'això i més, només s'ho han de proposar.
Però dins l'escenografia també s'hi inclou la il·luminació. Els consums energètics dels teatres són molt importants. L'única avantatja és la curta durada dels espectacles. Des de fa anys que nous aparells d'il·luminació estan prosperant en el món de Talia. Sobretot la revolució actual dels Led's que està transformant tant el concepte de la escenografia tornant als fons pintats, llevat que ara són en moviment, com el de la il·luminació permetent efectes impensables fa poc temps, per exemple en els ciclorames. Molts il·luminadors tendeixen a usar gran nombre de projectors - quants més millor - en els seus treballs. Sovint sembla tant una forma de justificar els seus honoraris com de donar molta feina de muntatge als luminotècnics. Ha pensat mai un il·luminador a dissenyar un espectacle amb el mínim de projectors perquè aquest sigui reeixit. Hi ha experiències contemporànies d'espectacles amb llum de torxes o amb llum natural reflexa. Això no sempre és possible és cert, però el minimalisme cal prendre'l com un mèrit i no al revés.
Escenografia i ecologia no apareixen mai juntes en el cercador d'Internet més important i això, com a mínim, és simptomàtic.
(Jordi Salvador - escenògraf)
domingo, junio 05, 2011
El teatro en el banquillo
Tormenta jurídica en Portugal por una obra de teatro
Demandados por "ofensa a la memoria" los responsables de un montaje sobre la hija rebelde de un destacado salazarista
El País, 04/06/2011
FRANCESC RELEA - Lisboa -
Portugal abolió la censura tras la revolución de abril de 1974. Treinta y siete años después, los responsables de La hija rebelde, obra teatral que deja malparado al último jefe de la PIDE, la funesta policía política de la dictadura salazarista, están en el banquillo de los acusados del Tribunal Criminal de Lisboa, en un juicio por difamación y "ofensa a la memoria" del mayor Fernando Silva Pais (1905-1981). Los autores de la demanda son dos sobrinos del jefe policial fallecido, Berta María y Carlos Alberto Silva Pais. El proceso, de poca repercusión en Portugal, ha indignado a intelectuales y artistas de la península Ibérica que han expresado su solidaridad a las víctimas de este atentado a la libertad de expresión.
"Hay miedo en la sociedad portuguesa. Miedo, asociado a cierta apatía. Los jóvenes no se organizan y apenas saben nada de la revolución de abril", lamenta el escenógrafo José Manuel Casta-nheira, antiguo director del teatro Nacional Doña María, uno de los tres procesados. Los otros dos son Carlos Fragateiro, expresidente del Consejo de Administración del Doña María, y Margarida Fonseca Santos, autora de la versión.
La hija rebelde se estrenó en el teatro Nacional de Lisboa en 2007, con la presencia de, entre otros, dos expresidentes de la República. Estuvo tres meses en cartel, con un montaje dirigido por Helena Pimenta, nueva directora de la Compañía Nacional de Teatro Clásico de España.
La obra, que se representó en Madrid y Oporto, se basa en la vida de Annie Silva Pais, hija del mayor Fernando Silva Pais, jefe de la PIDE hasta el fin de la dictadura instaurada por António de Oliveira Salazar. Annie fue a vivir a Cuba a principios de los años sesenta tras casarse con un diplomático suizo destinado en la isla caribeña, y pronto quedó cautivada por la revolución y sus líderes. Fueron años intensos en los que vivió episodios como el nacimiento de los Comités de Defensa de la Revolución (1961), la crisis de los misiles (1962), la batalla por los 10 millones de toneladas de zafra (1970), las cartillas de racionamiento y el envío a Angola de los primeros combatientes cubanos (1974). Fueron años de pasión, en los que conoció al Che, trabajó como traductora oficial de Fidel Castro y acabó separada de su marido.
Su madre viajó a Cuba para intentar convencerla sin éxito de que regresara a Portugal. La dictadura salazarista silenció su rebeldía. Volvió a su país, temporalmente, tras el 25 de abril de 1974, y trabajó para la revolución de los claveles, en las campañas de alfabetización. Visitó a su padre, encarcelado en la prisión de Caxias y procesado por el asesinato en España del general antisalazarista Humberto Delgado. Y regresó a Cuba, donde murió en 1990.
Doce años después, los periodistas del semanario Expresso José Pedro Castanheira y Valdemar Cruz publicaron el libro La hija rebelde. Los autores describen a Annie Silva Pais como "una fuerza de la naturaleza", con "un coraje asombroso". José Manuel Castanheira, con 40 años de carrera teatral a sus espaldas, recibió en 2006 la propuesta de representar la obra en el teatro Nacional Doña María, con adaptación de Margarida Fonseca. "No me parecía adecuado un director portugués; era una historia demasiado reciente. Hacía falta cierta distancia y pensé en Helena Pimenta, cuya obra admiraba y es hija de portugués", explica Castanheira.
El acuerdo se concretó en una reunión a finales de 2006 en el Círculo de Bellas Artes de Madrid. "Helena Pimenta mostró un gran entusiasmo desde los primeros días. Era una historia que trascendía el mundo portugués y cubano, y era su primera experiencia como directora en Portugal, con un reparto de actores muy conocido, encabezado por Ana Brandão". Castanheira fue el responsable de la escenografía.
"Tanto en el libro como en la obra de teatro queda meridianamente claro la fascinación de Annie Silva Pais por la figura del Che Guevara, aunque no se dice que hubiera existido una relación sentimental entre ambos".
Poco antes del estreno en Lisboa, los sobrinos de Silvia Pais pidieron ver el texto. "Querían censurar la obra", recuerda Castanheira, que se reunió con los familiares del antiguo jefe de la PIDE. "Decían que en el texto había frases falsas. Les recordé que desde abril de 1974 la censura había dejado de existir en Portugal, y que no iba a permitir ningún ataque a la obra". Berta Silva Pais estuvo en el preestreno, sin hacer comentarios. Meses después, Castanheira recibió una citación judicial.
Los cargos tienen que ver con el fragmento de la obra que refiere una conversación entre Silva Pais y Rosa Casaco, el jefe del comando de la PIDE que asesinó en España al general Humberto Delgado, en 1965. Los sobrinos de Silva Pais, que murió durante el juicio, alegan que su tío no tuvo nada que ver con aquel crimen y reclaman 30.000 euros.
"Entiendo que la obra toca algunas heridas, pero aquí hay una gran confusión", señala Castanheira. "¿Qué se pretende juzgar? ¿El teatro? ¿La historia? ¿La obra?", pregunta el escenógrafo.
Demandados por "ofensa a la memoria" los responsables de un montaje sobre la hija rebelde de un destacado salazarista
El País, 04/06/2011
FRANCESC RELEA - Lisboa -
Portugal abolió la censura tras la revolución de abril de 1974. Treinta y siete años después, los responsables de La hija rebelde, obra teatral que deja malparado al último jefe de la PIDE, la funesta policía política de la dictadura salazarista, están en el banquillo de los acusados del Tribunal Criminal de Lisboa, en un juicio por difamación y "ofensa a la memoria" del mayor Fernando Silva Pais (1905-1981). Los autores de la demanda son dos sobrinos del jefe policial fallecido, Berta María y Carlos Alberto Silva Pais. El proceso, de poca repercusión en Portugal, ha indignado a intelectuales y artistas de la península Ibérica que han expresado su solidaridad a las víctimas de este atentado a la libertad de expresión.
"Hay miedo en la sociedad portuguesa. Miedo, asociado a cierta apatía. Los jóvenes no se organizan y apenas saben nada de la revolución de abril", lamenta el escenógrafo José Manuel Casta-nheira, antiguo director del teatro Nacional Doña María, uno de los tres procesados. Los otros dos son Carlos Fragateiro, expresidente del Consejo de Administración del Doña María, y Margarida Fonseca Santos, autora de la versión.
La hija rebelde se estrenó en el teatro Nacional de Lisboa en 2007, con la presencia de, entre otros, dos expresidentes de la República. Estuvo tres meses en cartel, con un montaje dirigido por Helena Pimenta, nueva directora de la Compañía Nacional de Teatro Clásico de España.
La obra, que se representó en Madrid y Oporto, se basa en la vida de Annie Silva Pais, hija del mayor Fernando Silva Pais, jefe de la PIDE hasta el fin de la dictadura instaurada por António de Oliveira Salazar. Annie fue a vivir a Cuba a principios de los años sesenta tras casarse con un diplomático suizo destinado en la isla caribeña, y pronto quedó cautivada por la revolución y sus líderes. Fueron años intensos en los que vivió episodios como el nacimiento de los Comités de Defensa de la Revolución (1961), la crisis de los misiles (1962), la batalla por los 10 millones de toneladas de zafra (1970), las cartillas de racionamiento y el envío a Angola de los primeros combatientes cubanos (1974). Fueron años de pasión, en los que conoció al Che, trabajó como traductora oficial de Fidel Castro y acabó separada de su marido.
Su madre viajó a Cuba para intentar convencerla sin éxito de que regresara a Portugal. La dictadura salazarista silenció su rebeldía. Volvió a su país, temporalmente, tras el 25 de abril de 1974, y trabajó para la revolución de los claveles, en las campañas de alfabetización. Visitó a su padre, encarcelado en la prisión de Caxias y procesado por el asesinato en España del general antisalazarista Humberto Delgado. Y regresó a Cuba, donde murió en 1990.
Doce años después, los periodistas del semanario Expresso José Pedro Castanheira y Valdemar Cruz publicaron el libro La hija rebelde. Los autores describen a Annie Silva Pais como "una fuerza de la naturaleza", con "un coraje asombroso". José Manuel Castanheira, con 40 años de carrera teatral a sus espaldas, recibió en 2006 la propuesta de representar la obra en el teatro Nacional Doña María, con adaptación de Margarida Fonseca. "No me parecía adecuado un director portugués; era una historia demasiado reciente. Hacía falta cierta distancia y pensé en Helena Pimenta, cuya obra admiraba y es hija de portugués", explica Castanheira.
El acuerdo se concretó en una reunión a finales de 2006 en el Círculo de Bellas Artes de Madrid. "Helena Pimenta mostró un gran entusiasmo desde los primeros días. Era una historia que trascendía el mundo portugués y cubano, y era su primera experiencia como directora en Portugal, con un reparto de actores muy conocido, encabezado por Ana Brandão". Castanheira fue el responsable de la escenografía.
"Tanto en el libro como en la obra de teatro queda meridianamente claro la fascinación de Annie Silva Pais por la figura del Che Guevara, aunque no se dice que hubiera existido una relación sentimental entre ambos".
Poco antes del estreno en Lisboa, los sobrinos de Silvia Pais pidieron ver el texto. "Querían censurar la obra", recuerda Castanheira, que se reunió con los familiares del antiguo jefe de la PIDE. "Decían que en el texto había frases falsas. Les recordé que desde abril de 1974 la censura había dejado de existir en Portugal, y que no iba a permitir ningún ataque a la obra". Berta Silva Pais estuvo en el preestreno, sin hacer comentarios. Meses después, Castanheira recibió una citación judicial.
Los cargos tienen que ver con el fragmento de la obra que refiere una conversación entre Silva Pais y Rosa Casaco, el jefe del comando de la PIDE que asesinó en España al general Humberto Delgado, en 1965. Los sobrinos de Silva Pais, que murió durante el juicio, alegan que su tío no tuvo nada que ver con aquel crimen y reclaman 30.000 euros.
"Entiendo que la obra toca algunas heridas, pero aquí hay una gran confusión", señala Castanheira. "¿Qué se pretende juzgar? ¿El teatro? ¿La historia? ¿La obra?", pregunta el escenógrafo.
martes, abril 05, 2011
Maten a trets el director i activista israelianopalestí Juliano Mer-Khamis
Resum de Vilaweb i de 3cat24.cat.
Juliano Mer-Khamis era molt conegut per la seva tasca al capdavant del Teatre de la Llibertat, al camp de refugiats de Jenin
L'actor, director i activista israelianopalestí Juliano Mer-Khamis ha estat assassinat avui en rebre cinc trets d'un grup d'encaputxats a la ciutat de Jenin (Cisjordània). Fill de mare israeliana militant pels drets dels palestins i de pare àrab dirigent del Partit Comunista israelià, Mer-Khamis dirigia el Teatre de la Llibertat, fundat per la seva mare, en la dècada dels vuitanta, al camp de refugiats de Jenin per donar una alternativa de lluita pacífica contra l'ocupació israeliana.
Juliano Mer-Khamis era molt conegut pels seus papers com actor de cinema i teatre, tant a Israel com a l'estranger, així com per la seva trajectòria com a director i activista política.
Tot i ser ciutadà israelià, Mer-Khamis estava vinculat amb el teatre local de Jenin, El 2006, Juliano va obrir el Teatre Llibertat de Jenin, juntament amb Zakariya Zubeidi, l'exlíder militar de les Brigades dels Màrtirs d'Al-Aqsa en aquesta ciutat cisjordana.
La seva mare, Arna Mer, va ser una activista israeliana pels drets dels palestins. El seu pare, Saliba Khamis, era un palestí cristià i militant comunista. Juliano Mer-Khamis va néixer i es va criar a Natzaret.
Juliano Mer-Khamis era molt conegut per la seva tasca al capdavant del Teatre de la Llibertat, al camp de refugiats de Jenin
L'actor, director i activista israelianopalestí Juliano Mer-Khamis ha estat assassinat avui en rebre cinc trets d'un grup d'encaputxats a la ciutat de Jenin (Cisjordània). Fill de mare israeliana militant pels drets dels palestins i de pare àrab dirigent del Partit Comunista israelià, Mer-Khamis dirigia el Teatre de la Llibertat, fundat per la seva mare, en la dècada dels vuitanta, al camp de refugiats de Jenin per donar una alternativa de lluita pacífica contra l'ocupació israeliana.
Juliano Mer-Khamis era molt conegut pels seus papers com actor de cinema i teatre, tant a Israel com a l'estranger, així com per la seva trajectòria com a director i activista política.
Tot i ser ciutadà israelià, Mer-Khamis estava vinculat amb el teatre local de Jenin, El 2006, Juliano va obrir el Teatre Llibertat de Jenin, juntament amb Zakariya Zubeidi, l'exlíder militar de les Brigades dels Màrtirs d'Al-Aqsa en aquesta ciutat cisjordana.
La seva mare, Arna Mer, va ser una activista israeliana pels drets dels palestins. El seu pare, Saliba Khamis, era un palestí cristià i militant comunista. Juliano Mer-Khamis va néixer i es va criar a Natzaret.
domingo, marzo 27, 2011
Dia Mundial del Teatre
El Dia Mundial del Teatre va ser creat el 1961 per l'Institut Internacional del Teatre i se celebra el 27 de març.
S'organitzen diverses activitats i una de les més importants és la difusió del missatge internacional, que tradicionalment redacta alguna personalitat del món del teatre i que es llegeix a tots el teatres del mon.
Aquest any, el missatge del Dia Internacional del Teatre l'ha escrit Jessica Kaahwa, dramaturga, actriu, directora, investigadora, però, i sobretot, activista: és una incansable defensora del paper de les arts escèniques com a força constructiva en zones en guerra i per a la millora de la salut.?
En el seu missatge (www.iti-worldwide.org) defensa el teatre com a espai de força col·lectiva, un àmbit des del qual és possible fer avançar idees, un llenguatge universal que permet vehicular missatges de solidaritat i de pau i ens fa reflexionar sobre el temps que vivim: ens commina a usar el teatre per denunciar que els qui representa que vetllen per la pau al món ho facin fabricant armes i llençant bombes.
Altres anys l'Associació d'Escenògrafs de Catalunya i altres col·lectius érem convidats a participar en els actes que se celebren a Barcelona, enguany l'organització d'aquesta diada està a càrrec de l'Associació d'Empreses de Teatre de Catalunya (ADETCA), dels Teatres Públics de Barcelona i de l'Associació d'Actors i Directors Professionals de Catalunya, que s'han considerat suficients per a convocar, ells sols aquesta diada, menyspreant la possibilitat de fer-ne, d'aquesta celebració, un acte unitari de tota la professió en un moment prou dificil per a tots. Ai las!.
MISSATGE del Dia mundial Del teatre
27/03 /2011
Per un teatre al servei de la humanitat
Jessica A. Kaahwa, Uganda
L’acte que ens congrega avui reflecteix fidelment l’enorme potencial del teatre a l’hora de mobilitzar comunitats i trencar barreres.
Heu pensat mai que el teatre podria ser un instrument poderós en el camí cap a la pau i la reconciliació? Mentre les nacions gasten quantitats ingents de diners en missions de pau en zones del món que pateixen conflictes violents, a penes es para atenció al teatre com a alternativa individual que serveixi per a la transformació i gestió d’aquests conflictes. Com podem els ciutadans de la mare terra aconseguir la pau mundial quan els instruments que fem servir provenen de potències exteriors i aparentment repressives?
El teatre impregna subtilment l’ànima humana, presa de la por i de la sospita, alterant la imatge pròpia i obrint un món d’alternatives per a la persona i, consegüentment, per a la comunitat; pot donar sentit a realitats quotidianes i prevenir un futur incert; pot prendre part en les polítiques de les situacions dels pobles a través de mitjans senzills i directes. Com que és inclusiu, el teatre pot presentar una experiència capaç de transcendir idees falses preconcebudes.
A més a més, ha quedat demostrat que el teatre és un mitjà que serveix per defensar i fer avançar idees col·lectives per les quals estem disposats a lluitar quan són vulnerades.
Si volem un futur en pau, cal que comencem a usar mitjans pacífics que miren de comprendre, respectar i reconèixer les contribucions de cada ésser humà en el camí cap a la pau. El teatre és un llenguatge universal que permet vehicular missatges de pau i reconciliació.
Involucrant la gent de manera activa, el teatre pot fer que moltes ànimes desconstrueixin idees preconcebudes i, d’aquesta manera, dóna a la persona la oportunitat renéixer per prendre decisions basades en un coneixement i una realitat redescoberts. Perquè el teatre prosperi, entre altres formes artístiques, hem de tenir la valentia de fer un pas endavant incorporant-lo en el nostre dia a dia, afrontant qüestions claus dels conflictes i de la pau.
En la recerca de la transformació social i la reforma de les comunitats, el teatre ja existeix en zones devastades per la guerra i entre poblacions que pateixen pobresa o malalties cròniques. Cada vegada hi ha més casos d’històries positives on el teatre ha sigut capaç de mobilitzar el públic per despertar consciències i ajudar a les víctimes traumatitzades per les guerres. Disposem ja de plataformes culturals com ara l’Institut Internacional del Teatre, el qual té el propòsit de “consolidar la pau i l’amistat entre els pobles”.
Per tant, sent conscients com som del poder del teatre, quedar-nos callats en els temps actuals és una farsa, com ho és també deixar que els qui vetllen per la pau al món siguin aquells que porten armes i llencen bombes. Com és possible que uns instruments alienadors serveixin també per a la pau i la reconciliació?
En aquest Dia Internacional del Teatre, us commino a considerar aquesta perspectiva i a proposar el teatre com a instrument universal per al diàleg, la transformació social i les reformes. Mentre les Nacions Unides gasten quantitats ingents de diners en missions de pau arreu del món amb l’ús de les armes, el teatre es presenta com una alternativa espontània, humana, menys costosa i, sense dubte, més poderosa.
Encara que no sigui l’única solució per a la pau, és inqüestionable que el teatre hauria de ser incorporat com un instrument eficaç en les missions de pau.
S'organitzen diverses activitats i una de les més importants és la difusió del missatge internacional, que tradicionalment redacta alguna personalitat del món del teatre i que es llegeix a tots el teatres del mon.
Aquest any, el missatge del Dia Internacional del Teatre l'ha escrit Jessica Kaahwa, dramaturga, actriu, directora, investigadora, però, i sobretot, activista: és una incansable defensora del paper de les arts escèniques com a força constructiva en zones en guerra i per a la millora de la salut.?
En el seu missatge (www.iti-worldwide.org) defensa el teatre com a espai de força col·lectiva, un àmbit des del qual és possible fer avançar idees, un llenguatge universal que permet vehicular missatges de solidaritat i de pau i ens fa reflexionar sobre el temps que vivim: ens commina a usar el teatre per denunciar que els qui representa que vetllen per la pau al món ho facin fabricant armes i llençant bombes.
Altres anys l'Associació d'Escenògrafs de Catalunya i altres col·lectius érem convidats a participar en els actes que se celebren a Barcelona, enguany l'organització d'aquesta diada està a càrrec de l'Associació d'Empreses de Teatre de Catalunya (ADETCA), dels Teatres Públics de Barcelona i de l'Associació d'Actors i Directors Professionals de Catalunya, que s'han considerat suficients per a convocar, ells sols aquesta diada, menyspreant la possibilitat de fer-ne, d'aquesta celebració, un acte unitari de tota la professió en un moment prou dificil per a tots. Ai las!.
MISSATGE del Dia mundial Del teatre
27/03 /2011
Per un teatre al servei de la humanitat
Jessica A. Kaahwa, Uganda
L’acte que ens congrega avui reflecteix fidelment l’enorme potencial del teatre a l’hora de mobilitzar comunitats i trencar barreres.
Heu pensat mai que el teatre podria ser un instrument poderós en el camí cap a la pau i la reconciliació? Mentre les nacions gasten quantitats ingents de diners en missions de pau en zones del món que pateixen conflictes violents, a penes es para atenció al teatre com a alternativa individual que serveixi per a la transformació i gestió d’aquests conflictes. Com podem els ciutadans de la mare terra aconseguir la pau mundial quan els instruments que fem servir provenen de potències exteriors i aparentment repressives?
El teatre impregna subtilment l’ànima humana, presa de la por i de la sospita, alterant la imatge pròpia i obrint un món d’alternatives per a la persona i, consegüentment, per a la comunitat; pot donar sentit a realitats quotidianes i prevenir un futur incert; pot prendre part en les polítiques de les situacions dels pobles a través de mitjans senzills i directes. Com que és inclusiu, el teatre pot presentar una experiència capaç de transcendir idees falses preconcebudes.
A més a més, ha quedat demostrat que el teatre és un mitjà que serveix per defensar i fer avançar idees col·lectives per les quals estem disposats a lluitar quan són vulnerades.
Si volem un futur en pau, cal que comencem a usar mitjans pacífics que miren de comprendre, respectar i reconèixer les contribucions de cada ésser humà en el camí cap a la pau. El teatre és un llenguatge universal que permet vehicular missatges de pau i reconciliació.
Involucrant la gent de manera activa, el teatre pot fer que moltes ànimes desconstrueixin idees preconcebudes i, d’aquesta manera, dóna a la persona la oportunitat renéixer per prendre decisions basades en un coneixement i una realitat redescoberts. Perquè el teatre prosperi, entre altres formes artístiques, hem de tenir la valentia de fer un pas endavant incorporant-lo en el nostre dia a dia, afrontant qüestions claus dels conflictes i de la pau.
En la recerca de la transformació social i la reforma de les comunitats, el teatre ja existeix en zones devastades per la guerra i entre poblacions que pateixen pobresa o malalties cròniques. Cada vegada hi ha més casos d’històries positives on el teatre ha sigut capaç de mobilitzar el públic per despertar consciències i ajudar a les víctimes traumatitzades per les guerres. Disposem ja de plataformes culturals com ara l’Institut Internacional del Teatre, el qual té el propòsit de “consolidar la pau i l’amistat entre els pobles”.
Per tant, sent conscients com som del poder del teatre, quedar-nos callats en els temps actuals és una farsa, com ho és també deixar que els qui vetllen per la pau al món siguin aquells que porten armes i llencen bombes. Com és possible que uns instruments alienadors serveixin també per a la pau i la reconciliació?
En aquest Dia Internacional del Teatre, us commino a considerar aquesta perspectiva i a proposar el teatre com a instrument universal per al diàleg, la transformació social i les reformes. Mentre les Nacions Unides gasten quantitats ingents de diners en missions de pau arreu del món amb l’ús de les armes, el teatre es presenta com una alternativa espontània, humana, menys costosa i, sense dubte, més poderosa.
Encara que no sigui l’única solució per a la pau, és inqüestionable que el teatre hauria de ser incorporat com un instrument eficaç en les missions de pau.
martes, marzo 15, 2011
Manifestació del sector cultural
NO retalleu la Cultura!
Manifestació:
dilluns 21 de març de 2011, 19:00.
Plaça dels Àngels (MACBA), Barcelona
esdeveniment en Facebook
seguir a Twitter
1. La Cultura no és una despesa, és una inversió. La Cultura, més enllà de ser un valor en sí mateixa, és una font de riquesa econòmica i fa una important contribució al PIB. Els recursos invertits en Cultura generen llocs de treball en àmbits molt diversos de la societat, dins i fora del sector cultural.
2. Retallar o estalviar en Cultura és un greu error. Ens farà més pobres. El desmantellament de part del teixit industrial cultural o la retirada de les inversions per a la recerca i la creació artística (R+D+i de la creació), frenarà la competitivitat, la recuperació general i postergarà un repte ineludible: la generació d’un nou model d’economia productiva basat en el coneixement (Educació+Ciència+Cultura).
3. Catalunya és un dels països del nostre entorn que destina menys recursos públics a la Cultura: només el 0,98% del pressupost general. Una nova retallada ens allunyarà encara més dels estàndards europeus.
4. El retall obligarà a les institucions (nacionals, locals, privades) a reduir l’activitat i les programacions. Qui acabarà pagant el retall i la crisi seran els artistes, els creadors, les companyies i els agents més febles i els nous emprenedors. Augmentarà l’atur i la precarietat en el sector cultural. Es perdran oportunitats i la recuperació serà difícil i en alguns sectors irreversible.
5. La retallada obligarà a augmentar el preu de les entrades a espectacles, concerts i exposicions i limitarà –d’aquesta manera- els drets culturals d’accés universal a la Cultura recollits al nostre Estatut d’Autonomia.
6. La retallada forçarà la privatització d’equipaments o programacions situant una bona part de l’oferta cultural sota l’estreta lògica del mercat i les audiències. La cultura és també el dissens i l’experimentació de pensament crític que nodreix la democràcia.
7. La cultura és la cara visible d’un país, allò que de forma més concreta i particular el caracteritza i l’identifica entre els veïns i en el context històric i social, i més encara en el cas de Catalunya, que per raons polítiques té ara mateix disminuïda la gestió d’altres recursos. La cultura no és un luxe, ni un capritxo, ni una frivolitat, ni una conseqüència del progrés i el benestar, sinó un dels seus motors i senyals més prominents, i cap comunitat que es prea ella mateixa deixa de posar-la en un lloc destacat entre les seves prioritats.
http://www.noretalleulacultura.org/
Suscribirse a:
Entradas (Atom)